Els jueus ocupaven un lloc destacat en la història medieval dels regnes peninsulars hispànics. Així, en les ciutats dels regnes cristians era habitual trobar una comunitat jueva activa, dinàmica i pròspera. Generalment, aquests jueus s’especialitzaven en l’exercici de determinades professions: la medicina, l’astrologia, les activitats comercials i financeres, etc. Fins i tot va arribar a existir una oligarquia jueva, rica i escèptica, amb una considerable influència social.

Per contra, en el context de la crisi de la baixa edat mitjana, la immensa majoria de la població cristiana es trobava empobrida. El contrast entre un poble empobrit i una oligarquia jueva enriquida potenciaria l’antisemitisme latent entre la població. Els jueus aviat es convertirien en els responsables de totes les dificultats. I els sermons exaltats dels monjos mendicants excitarien encara més la còlera popular. Eren el boc expiatori preferent. Això explica els esclats antisemites, el pogroms, que a finals del segle XIV van esclatar per tota la geografia cristiana peninsular.

Tot havia començat a Sevilla, el 1391, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a Ciudad Real, Cuenca, Toledo o Burgos. I l’esclat arribaria a la Corona d’Aragó a través de València i Mallorca. Finalment, a l’agost, el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol·lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.

La religió medieval és un fet social, en el qual la religiositat esdevé també una arma ideològica de primer ordre. La qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa. Els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval: la connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana.

Les conseqüències dels assalts: la fugida, la resistència o la conversió. Ara bé, la conversió de gran nombre de jueus, esdevinguts cristianos nuevos, continuarà derivant en problemes socials. El baptisme cristià assimila els conversos amb els cristians i, per tant, legalment, ara ja poden participar dels consells municipals, aliar-se obertament amb la noblesa i mantenir les seves activitats financeres i comercials. L’antisemitisme dels fanàtics no desapareix amb la conversió. Al contrari, s’agreuja.

El 1478 es crea el Tribunal de la Inquisició. La seva tasca: la persecució dels conversos que mantinguessin pràctiques religioses judaïtzants. Abans, però, el projecte polític de la unitat religiosa que encarnen els Reis Catòlics ja s’havia posat en marxa amb els jueus que no s’havien convertit i s’havien resistit a l’emigració. El 1476 es recuperen velles pràctiques discriminatòries a la Corona de Castella: s’obliga els jueus a portar símbols distintius, se’ls prohibeixen els vestits luxosos i emergeixen antics textos que suggereixen la reclusió dels jueus en els calls. La introducció de la Inquisició seria l’element que acabaria de reforçar un antisemitisme cada cop més passional. Irracional i fanàtic.

El 31 de març de 1492, quan encara es trobaven a Granada resolent els darrers detalls de l’ocupació de la ciutat, els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió: “Mandamos echar y echamos de todos nuestros reynos y senyorios occiduos y orientales a todos los judíos y judías, grandes y pequenyos, que en los dichos reynos y senyorios stan y se fallan”. És a dir, els monarques expulsaven els jueus de les terres de realeng i de les ciutats sota el seu domini directe, a la vegada que ordenaven a nobles, patricis, abats i mestres dels ordres militars que imitessin l’ordre en les seves jurisdiccions.

Els jueus tenien quatre mesos per abandonar els regnes hispànics, tot i que podien quedar-se si es batejaven. Un cop superat el termini de gràcia, es determinaria la confiscació dels seus béns i la mort dels no exiliats que fossin detinguts. L’expulsió era irreversible. En conseqüència, no restava opció: exili o conversió. Exclusió o integració. És el reconeixement d’un fet religiós contrari a la doctrina de l’Estat: els jueus no poden tenir una existència reconeguda en el nou ordre polític construït pels Reis Catòlics.

La repressió posterior sobre els conversos judaïtzants neix per instaurar el nou ordre polític, social i religiós que el decret aspirava a legitimar. D’aquesta manera, els jueus es convertirien en víctimes de la violència d’Estat. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent. El bé comú dels regnes hispànics comportava, exigia, l’expulsió dels jueus. L’odi antisemita del poble, l’animadversió per la pràctica de la usura (practicada només per una minoria) o l’aliança amb la noblesa són factors que expliquen l’expulsió i la repressió posterior. Però només de forma parcial. El darrer i principal motiu dels fets de 1492 és la lògica política de l’Estat: la cohesió social dels regnes de la monarquia depenia de la unitat religiosa. És l’Estat intransigent i fanàtic.

Després del decret del 31 de març va començar el gran dilema jueu: convertir-se o dir adéu a Sefarad? Alguns van optar per quedar-se a la seva pàtria i van córrer a les esglésies per batejar-se. D’aquesta manera va sorgir una segona onada de conversos, un grup susceptible de caure en mans de la Inquisició davant del primer símptoma de dubte sobre la seva fe. Uns 50.000 jueus van preferir el baptisme abans que l’exili.

D’altres van optar per l’exili. Alguns arriben a Portugal. Uns altres marxen cap a d’altres països d’Europa, el nord d’Àfrica o Turquia. És el naixement de les comunitats sefardites, lligades a la llengua, el folklore i els costums del seu país d’origen.

Quines conseqüències va tenir l’expulsió dels jueus per a la monarquia hispànica? El debat historiogràfic es manté obert. Alguns autors veuen en aquest fet un origen remot de la decadència hispànica com a conseqüència de la pèrdua que hauria suposat la desaparició d’una comunitat pròspera i dinàmica en el camp econòmic. D’altres redueixen l’impacte d’aquest fet.

No existeix un consens entre els historiadors sobre el nombre de jueus que residien en els regnes hispànics. La forquilla ens porta des dels 200.000 fins els 80.000. En qualsevol cas, la xifra no és realment important, perquè el drama humà no pot resumir-se mai en números. L’expulsió i les seves conseqüències no poden explicar-se exclusivament mitjançant la demografia. És obvi que una pèrdua del 3% de la població (uns 100.000 jueus a Castella i uns 12.000 a la Corona d’Aragó) no podia ser demogràficament greu i perjudicar excessivament la pràctica econòmica. Així, en el sentit demogràfic, l’impacte va ser limitat. De la mateixa manera, en el camp econòmic, l’expulsió hauria creat una crisi temporal, breu i limitada, que no hauria comportat cap efecte negatiu en el desenvolupament comercial i financer.

Ara bé, més enllà de la fredor dels números dels demògrafs i els economistes, mai es podrà mesurar el drama humà que l’expulsió va provocar en milers de famílies i els efectes culturals derivats de la pèrdua de la població jueva. L’expulsió era una mesura inhumana, que potser no és un element quantificable però forma part de la història. I segurament aquest drama sigui la part més important.