El gran repte del cristianisme en el segle VI era la conversió d’Europa sota el domini de Roma. I el repte va ser assumit pel papa Gregori I el Gran (590-604), el qual va dirigir-se cap a tres grans grups potencials: els cristians, els arrians i els pagans. En aquest sentit, el debat doctrinal havia de deixar pas a la conversió de les ànimes. Per això, l’Església va fer seu el discurs de Sant Agustí, l’elaboració doctrinal més completa del cristianisme de l’antiguitat tardana, perquè simplificava el missatge i permetia la seva difusió. Del triomf d’aquesta conversió dependria, en bona part, el naixement de la cristiandat occidental.
La simplificació del missatge del cristianisme permetia, a més, una certa folklorització i germanització del discurs per poder apropar-se a la nova realitat europea existent després de la desintegració de l’Imperi Romà. Així, el missatge del cristianisme implicava la integració dels creients en una civilització superior a través d’una declaració personal de fe en els misteris de la religió i una instrumentalització visual d’aquesta mitjançant el culte als sants, la formalització dels sagraments i la celebració de la missa.
Els misteris de la religió a transmetre entre la població s’articulaven al voltant dels principis establerts en el Concili de Nicea de 325. És a dir, la fe en l’existència d’un Déu creador del món i dels homes, d’uns primers pares que haurien estat expulsats del Paradís en cometre el Pecat Original, en l’encarnació de Déu en Crist, en la resurrecció després de la mort i la vida eterna, etc.
El primer instrument sobre el qual es transmetria i desenvoluparia la fe seria el culte als sants: homes i dones de vida cristiana exemplar. I els primers a explotar eren els màrtirs, aquells que s’havien enfrontat a la mort abans que a la renúncia en les seves creences. El seu culte, a la recerca de protecció i ajuda miraculosa, va generalitzar-se a través de les imatges o icones, així com la veneració de relíquies i tombes, destí de peregrinacions.
Un segon instrument sobre el qual es sostindria la difusió del cristianisme va ser la missa com a compendi de la fe. Model instaurat pels papes dels segles V i VI, la missa ja havia desenvolupat el seu cànon actual en el segle VII.
I el tercer instrument que va recolzar la cristianització va ser la formalització dels sagraments. D’aquests, en destaquen dos: el baptisme (primer com a signe de conversió dels adults i després aplicat als nens de les societats convertides) i la penitència (sovint un càstig públic exemplificant i que es combinava amb les confessions orals al sacerdot). Gràcies a la generalització dels sagraments, l’Església començava a exercir el control social de la societat cristiana. I aquest control proporcionava un poder immens.
Tenim la doctrina, però ens falten els protagonistes del procés d’evangelització d’Europa: missioners i monjos.
El monacat no era una institució exclusiva del cristianisme. Així, l’aparició de persones que aspiraven a la perfecta comunió amb Déu mitjançant l’oració contemplativa i la manca de lligams terrenals es pot documentar en diverses cultures de l’antiguitat. La versió cristiana d’aquest fenomen la trobem al Mediterrani oriental, en el segle III. L’aparició del monacat combinava tres modalitats: anacoreta (individual, persones que destinaven la seva vida a l’oració, el treball i la penitència), laura (comunitària, combinava l’oració individual amb la litúrgia de la comunitat) i cenobítica (comunitària, subjecta a la pràctica religiosa sota una regla comuna).
Aviat, els cenobis, els monestirs del romànic, es convertirien en autèntics centres de l’activitat econòmica, la beneficència i la cultura de la vida medieval. Això sí, entre els segles V i VIII, l’existència d’una regla de comportament que regulava la vida religiosa monacal habitualment suposava la combinació de diferents disposicions reunides en els anomenats codex regularum o còdexs de l’abat. A més, en aquest període, coexistien dos model monàstics: l’irlandès i el romà.
El monacat irlandès, obra de Sant Patrici (387-461), religiós britó, missioner evangelitzador de les terres d’Irlanda i fundador del cristianisme en aquesta illa. El seu model consistia en l’articulació de monestirs integrats per nuclis familiars marcats per un sever ascetisme. Aquests es caracteritzaven per l’elevat nombre de monjos, l’exercici de la jurisdicció episcopal (per sobre del bisbe), la pràctica de litúrgies pròpies (per exemple, el baptisme), l’escriptura llatina i una incansable activitat evangelitzadora sobre les illes britàniques i el continent.
El monacat romà, obra de Sant Benet (480-550), patró d’Europa i patriarca del monacat occidental després de la seva tasca al fundar el monestir de Monte Cassino, regit per la regla benedictina. La regla de Sant Benet proposava un model allunyat de l’individualisme i l’ascetisme, un model bastit sobre la base del reconeixement de la comunitat monàstica com a gran família en la qual els monjos se sotmetien a l’autoritat de l’abat, el líder vitalici del monestir. La seva activitat se sustentava sobre un doble principi: ora et labora. I el desenvolupament de la regla es caracteritzava per la pràctica d’una vida rutinària que distribuïa el temps entre l’oració individual o col·lectiva, el treball manual i el descans. Els monjos només podien abandonar el monestir en comptades ocasions i desenvolupaven tasques d’instrucció i hospitalitat vers als membres aliens a la comunitat. Així, la regla benedictina donava pas a un microcosmos social autosuficient tant en el camp espiritual com econòmica i socialment.
Tot i això, la cristianització dels regnes germànics no va ser una tasca fàcil. Si bé van produir-se moltes conversions per la via del baptisme, la realitat és que l’evangelització real de la societat europea va ser lenta. Les circumstàncies no permetien que el procés s’accelerés.
Cronològicament, la conversió d’Europa va iniciar-se amb els sueus, en el segle V, però aquests posteriorment retornarien a l’arrianisme. A continuació es convertirien els burgundis. Però no va ser fins al baptisme de Clodoveu, rei dels francs, el 490, quan la cristianització d’Europa va fer el pas decisiu. Després de la França merovíngia seguiria la Hispània visigòtica amb la conversió de Recared i la celebració del III Concili de Toledo, el 589. En canvi, a Itàlia, la irrupció dels llombards (568) va alentir el procés. I a Anglaterra la presència anglosaxona va suposar una evangelització caòtica en la qual els monjos romans i irlandesos van competir per liderar el procés, fins que, el 664, en el sínode de Whitby, els monjos irlandesos van haver d’acceptar l’autoritat, litúrgia i organització de Roma.
Finalment, els missioners van ser protagonistes indiscutibles de la cristianització d’Europa. I la gran figura evangelitzadora va ser el britànic Winfrith, el futur Sant Bonifaci, missioner, sant i màrtir del catolicisme, el qual va propagar el cristianisme en l’Imperi Franc durant el segle VIII. Deutor intel·lectual de l’obra de Gregori el Gran, la seva tasca va consistir en reformar l’Església franca per completar l’expansió del benedictisme i fer difusió del missatge cristià més enllà del Rin. I va ser gràcies al recolzament del poder secular, en concret del majordom franc Carles Martell, que va poder realitzar la seva missió.
Gràcies a la combinació d’aquests elements, arribats al segle VIII, Europa s’havia cristianitzat. Encara no era un triomf definitiu, però el bressol cristià de la societat europea ja havia instaurat les seves bases. El següent pas hauria de ser l’elaboració d’un corpus cultural i el naixement d’una organització política que donés sentit al procés.
