Cavaller i escriptor. Així es resumeix la trajectòria vital de Joanot Martorell, un personatge excepcional del segle XV amb una vida errant que el va fer viatjar per Anglaterra, Portugal o Nàpols. Una vida presidida per la curiositat sobre el valor i el significat dels ideals de la cavalleria. Un cavaller que va esdevenir un escriptor, possiblement, amb el permís del seu cunyat Ausiàs March i de Joan Roís de Corella, el més important de l’època en llengua catalana.

Nascut a Gandia entre 1405 i 1410, Martorell va ser un cavaller vigorós de vida agitada. El 1437 va intercanviar unes enginyoses lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, al qual acusava d’haver trencat la paraula de matrimoni donada a Damiata Martorell, la germana de Joanot. Arribats a la conclusió que les diferències entre els cosins només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, és a dir, un combat individual a mort, Martorell va haver de cercar un jutge imparcial que els proporcionés lloc i data per a la lluita. Amb aquest objectiu va viatjar a Londres, on va aconseguir que el mateix rei Enric VI d’Anglaterra acceptés la judicatura. Finalment, el conflicte va solucionar-se sense vessament de sang quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata.

L’anècdota ens defineix al personatge: un cavaller vigorós que no dubtava a l’hora de citar els seus enemics per a la lluita. Però el que realment és important aquí és la seva estança a Anglaterra entre març de 1438 i febrer de 1439. Allà va conèixer la sumptuosa vida de la cort, el cerimonial de l’orde cavalleresc de la Garrotera (Jarretière), va establir relació amb cavallers de tot Europa i, en especial, va poder llegir els llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries, destacant el vell (i bell) poema francès Guy de Warwick.

El 2 de gener de 1460 comença la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, obra que va dedicar a l’infant Ferran de Portugal, príncep que va residir a Barcelona des de l’agost del 1464 fins al març del 1465, en la la cort del seu germà Pere el Conestable, proclamat rei de la Catalunya en el context de la guerra civil del segle XV. L’obra no apareixeria publicada fins el 1490, quan, segons la teoria més estesa, Martí Joan de Galva, que la tenia en possessió com a garantia  per a satisfer un deute derivat d’un crèdit, va acabar la novel·la i va portar-la a la impremta. Va a dir que seria més plausible pensar que el veritable continuador de la història va ser en realitat Joan Roís de Corella.

En el Tirant lo Blanc, Martorell imagina un món dominat pel noble joc de les regles d’honor de la cavalleria: la defensa de la justícia (i de les dones) convertida en el principal objectiu de l’existència. El personatge escollit per a desenvolupar aquesta concepció del món és un jove cavaller bretó que entra en escena cavalcant el seu cavall i adormit. És un personatge dolorosament conscient que una missió superior l’espera: està convençut que el seu destí està en l’entrada en l’ordre de la cavalleria.

Així ho confessa a un ermità que es troba al costat de la font on el cavall s’atura per beure aigua. La consciència de voler formar part d’aquest selecte grup d’homes esdevé dramàtica quan l’ermità li fa saber que tot el que necessita saber sobre l’art de la cavalleria ja ha estat escrit. És a dir, el mite de la cavalleria i el seu model de vida es relaciona amb la lectura de llibres que parlen sobre la Taula Rodona del rei Artur. De la mateixa manera, el protagonista, el jove Tirant, entén que la cavalleria és un camí per assolir la fama, una manera de trobar el lloc en el món medieval.

Des d’aquest moment, les seves aventures es convertiran en un exercici d’interiorització dels valors de la cavalleria, uns valors que en el segle XV aviat quedarien relegats a l’existència en els llibres com a testimoni de la nostàlgia del temps passat. La idea de Martorell és simple: treure de la literatura aquests valors i convertir-los en el sediment d’una nova vida social. No és exagerat pensar que Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell somiava arribar a ser i mai va aconseguir.

Per això Tirant és un heroi de ficció de “carn i ossos” que està envoltat de personatges quotidians, és a dir, personatges amb sentiments i defectes. El jove bretó executa les seves accions sota la sospita de viure una ficció en la qual està rodejat d’elements quotidians: el sexe, l’enveja, la crueltat, l’ambició… Martorell ens presenta el món tal i com era en aquella època, creant un món literari realista i allunyat del mite del Mediterrani. Així, podem presenciar la vida d’un home en lluita amb si mateix, situat en el bell mig d’una xarxa de dones (Carmesina, Viudareposada, Ricomana, Estefania…) que marquen la seva existència.

Tirant es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble on mor. Després de les seves gestes Tirant ja no és un cavaller qualsevol, ara és conegut arreu. L’extensa narració, alguns crítics parlen de l’existència d’un conjunt de novel·les dins d’una sola novel·la,  ofereix tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes propis de l’època i que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. És així com la novel·la esdevé un preciós document de l’època.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, la filla de l’emperador grec. Els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en el context de la vida cortesana de la ciutat de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica, tot presentant detalls alhora cortesans i sensuals. Aquests matisos fan que no puguem considerar el Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional. És innovador, fill de la revolució cultural del seu temps.

El Tirant és la història d’un cavaller que s’enfronta amb el seu destí guerrer i amorós, un repte que esdevindrà llegenda en aconseguir allò que els reis de la seva època van ser incapaços de fer: defensar amb èxit Constantinoble de l’ofensiva turca. En definitiva, tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees de tots els temps, com ja ho va afirmar Cervantes en el Quixot quan va salvar l’obra de la crema dels maleïts llibres de cavalleries que havien fet embogir el seu protagonista, i té la primacia entre la novel·lística catalana.