El Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial (1562-1584) és l’obra clau del Renaixement a l’Espanya dels Àustries. Construït sota el patronatge de Felip II, el monestir és l’única construcció que es conserva íntegrament, sense la introducció de modificacions posteriors que desvirtuessin el seu caràcter, convertint-se en un model permanent de la severitat monumental de l’arquitectura castellana. És un edifici de proporcions monumentals en el qual cal destacar el sentit d’ordre i unitat, un organisme tancat en si mateix.

L’edifici va ser concebut pel monarca com a espai per allotjar les funcions de monestir, col·legi residència i panteó reial. L’objectiu de la construcció era commemorar la victòria en la Batalla de Sant Quintí de 1557, en la qual les tropes del rei castellà s’havien imposat a les del rei francès Enric II. Va ser el mateix Felip II qui va escollir l’emplaçament, al mont Abantos, a la Serra de Guadarrama, al costat del petit poble de El Escorial. Finalitzada la construcció, el monarca va fixar al monestir la seva residència.

El projecte, conegut com la “traza universal”, va encarregar-se a l’arquitecte Juan Bautista de Toledo (1511-1567), el qual havia treballat a Itàlia com a ajudat de Miquel Àngel i tenia una sòlida formació clàssica. A la seva mort, la direcció de les obres va recaure en Juan de Herrera (1530-1597), un arquitecte cantàbric que des de la seva joventut formava part de la cort de Felip II. Coneixedor de l’obra de Vitruvi i classicista convençut, Herrera comptava amb una sòlida formació matemàtica i una enigmàtica afició per l’esoterisme. Un cop va fer-se amb el comandament de les obres, Herrera va modificar profundament el projecte de Toledo, fent-lo més simple, menys italià i més unitari.

La planta del monestir és un rectangle tancat de 152 per 192 metres, del qual només sobresurt una petita construcció a la part posterior. El conjunt s’organitza a partir d’un eix central format per l’entrada principal, el pati dels reis i la basílica. A un costat s’aixequen les dependències monàstiques amb el claustre dels Evangelistes. A l’altre costat, el col·legi i la residència reial. A sota del presbiteri de l’església, el panteó reial. És a partir d’aquesta organització simètrica que Herrera resol de forma autònoma cada part dels elements integrants amb l’objectiu d’ajustar-los a la seva funció específica.

La forma amb la qual va construir-se el monestir, una estructura en forma de graella, ha provocat que tradicionalment es consideri que es va realitzar en honor de Sant Llorenç, martiritzat pels romans en una graella abans de ser cremat viu en la foguera. La festivitat d’aquest sant se celebra el 10 d’agost, dia en què va produir-se la Batalla de Sant Quintí, fet que es commemorava amb la construcció del monestir. D’aquí vindrien el nom del conjunt i de la localitat articulada al seu voltant.

Tot el conjunt apareix tancat per una façana alta, dividida en dos cossos amb finestres quadrades disposades regularment en el parament. La façana constitueix un embolcall que unifica l’edifici i li confereix un aspecte massís i tancat. Destaquen els carreus nus de granit sense cap ornamentació i les quatre torres quadrades coronades per capitells piramidals situades als vèrtexs, així com la portalada principal, amb dos cossos superposats articulats per columnes dòriques d’ordre gegant. En el tram central, on s’obre la portalada monumental, l’edifici té un cos superior.

A l’interior, destaca la basílica, peça central de l’organigrama del monestir i al voltant de la qual s’organitzen les dependències restants. S’hi accedeix pel pati dels reis, que actua com a atri, mitjançant una façana de triple obertura en arcada de mig punt i columnes dòriques adossades, adornada amb escultures dels reis d’Israel (amb David i Salomó en el centre de la façana). L’església basilical, de grans dimensions, és de planta de creu grega amb cúpula sobre tambor en el creuer. Es tracta d’una arquitectura límpida, neta, pura, sense ornamentació arquitectònica, articulada a base d’arcs de mig punt entre parelles de pillastres dòriques i coberta per voltes de canó. Al presbiteri, elevat perquè a sota s’hi troba la cripta reial, trobem unes estàtues de bronze de Carles V i Felip II, el sagrari i un retaule monumental.

La cripta reial, coneguda també com a Panteó dels reis, va ser construïda per Juan Gómez de Mora, segons el projecte de Gianbattista Crescenzi. Consta de 26 sepulcres de marbre en els quals reposen els cossos dels reis de la casa d’Àustria i els Borbons. Només falten les tombes de Felip V (enterrat al Palau Reial de La Granja de San Ildefonso) i Ferran VI (enterrat al Reial Monestir de les Saleses de Madrid). A part de la Cripta, l’estança està formada per un podrimener (el pudridero), la sala on s’ubiquen el cossos dels morts perquè es descomposin abans de ser enterrats.

El pati dels Evangelistes és un altre element destacat del monestir. Es tracta d’un claustre quadrat amb galeria de dos pisos d’arcades entre columnes dòriques al pis inferior i jòniques al superior. Al centre del pati hi ha un templet amb cúpula i estàtues dels quatre evangelistes.

També cal destacar la Biblioteca projectada per Herrera, una gran sala rectangular coberta per volta de canó amb llunetes i decorada per pintures al fresc de Pellegrino Tibaldi i Vincenzo Carduccio, amb al·legories de les arts liberals, la filosofia i la teologia. La biblioteca posseeix més de 40.000 volums d’extraordinari valor, molts dels quals van pertànyer a les biblioteques privades dels Àustries espanyols.

D’altres espais a considerar són el palau de Felip II (una sèrie d’estances decorades amb austeritat), la Sala de les Batalles (frescos que representen les principals batalles guanyades pels exèrcits hispànics en els camps de batalla europeus), les sales capitulars (destinades actualment a allotjar pintures, originalment eren l’espai on els monjos del monestir celebraven els seus capítols espirituals) i la pinacoteca (formada per col·leccions reials de pintura italiana, castellana, alemanya i flamenca dels segles XV, XVI i XVII).

Finalment, el monestir presenta un elevat caràcter simbòlic. Així, alguns autors han identificat que la construcció, la planta del monestir, segueix el model del Temple de Salomó. Sota la direcció de Felip II, el monarca catòlic defensor de la cristiandat en l’Europa del segle XVI, el temple bíblic va poder esdevenir el model en el qual inspirar-se a l’hora d’edificar una nova casa de Déu. En aquest sentit, seguint els textos de Flavi Josep, l’esquema arquitectònic del monestir presentaria evidents paral·lelismes amb la reconstrucció històrica del mític temple. Una altra qüestió serien les lectures esotèriques que s’han volgut fer, una lectura que poc tindria a veure amb un monarca de la Contrareforma com Felip II.