La plenitud de l’escultura del Renaixement hispànic està representada per l’escola de Valladolid, i especialment per la figura d’Alonso Berruguete (1488-1561). Format en el taller del seu pare, el pintor Pedro Berruguete, va passar deu anys a Itàlia estudiant l’art del Renaixement. Durant la seva estada a Itàlia, el jove escultor va relacionar-se amb Bramante i va veure’s enlluernat per l’obra de Miquel Àngel i la seva interpretació de la mobilitat dels cossos, que clarament superava les normes del classicisme. L’artista incorporaria aquesta nova manera d’entendre l’escultura a la seva obra.
Retornat a Castella, Berruguete va fracassar en el seu objectiu de convertir-se en un artista cortesà, impregnada pel classicisme. Així, va haver d’instal·lar-se a Valladolid, on va realitzar el retaule del convent de San Benito, del qual forma part la imatge del martiri de Sant Sebastià, conservada al Museo Nacional de Escultura de la capital castellana. Gràcies a aquesta escultura, l’escultor es convertiria en el capdavanter d’un expressionisme dramàtic aplicat a la temàtica religiosa.
El jove màrtir és representat amb una figura canònica que adopta una postura contorsionada pel patiment. Berruguete mostra una preocupació evident per les proporcions de la figura humana, però resol aquesta qüestió en un sentit diferent de l’estètica classicista. Així, la seva obra està molt més emparentada amb el manierisme italià que amb el classicisme hispànic. Si ens enfrontem a la figura, la cama dreta estirada i el braç aixecat accentuen l’efecte d’estilització, allarguen el cos i contrasten amb les extremitats de l’esquerra, que apareixen doblegades. D’aquesta manera, el cos adopta una postura sinuosa. L’expressió del rostre és dramàtica, angoixant, vorejant el patetisme. A més, la policromia permet accentuar el verisme de les carnacions en benefici de l’efecte dramàtic.
