La creació d’una cristiandat grecoromana, la cristiandat llatina, va ser conseqüència d’un procés que va allargar-se entre els segles V i VIII. D’aquesta manera, les bases de la cristiandat occidental, la pròpia de l’època carolíngia, però també del món medieval, van assentar-se entre 451-452, data del Concili de Calcedònia i de la mediació del papa Lleó I davant Àtila, i el 754, any de la mort de Sant Bonifaci (l’evangelitzador dels pobles germànics) i de la unció de Pipí el Breu pel papa Esteve II.
Al llarg d’aquests tres segles de construcció de la cristiandat occidental podem parlar de l’existència de dues esglésies. D’una banda, la de l’Imperi Bizantí, recolzada i mediatitzada per la figura de l’emperador, preocupada per la qüestió del dogma en el marc d’una societat amb la presència d’una poderosa herència grecoromana. I de l’altra, l’església de l’occident romanogermànic, la qual va deixar de banda l’herència romana per a dedicar-se a la configuració i construcció d’una nova Església adequada als nous temps.
L’Església va copiar la seva organització del govern civil de l’Imperi, establint la figura dels arquebisbes al capdavant de les províncies eclesiàstiques i la dels bisbes en les ciutats que exercien de capital eclesial. Ara bé, més enllà de l’existència d’aquests dos esglaons, quatre ciutats van mantenir la seva primacia gràcies a la condició de ciutats apostòliques, és a dir, fundades per un apòstol, fet que les situava en un rang superior i les feia esdevenir seus patriarcals. A l’occident europeu aquest rang només el tenia Roma, fet que va catapultar el bisbe romà com a líder i arquitecte de la cristiandat medieval.
El fet que les societats romanogermàniques de l’antiguitat tardana es caracteritzessin per la fortalesa de les aristocràcies i per la privatització de les relacions socials va derivar en un ascens de la figura dels bisbes i en l’aparició d’esglésies “privades”. La força dels bisbes residia tant en la riquesa i el poder de les famílies de les quals procedien com en el seu èxit en la lluita per l’establiment d’un nou model de govern. És a dir, els bisbes van ser els únics personatges que van mantenir-se al capdavant de les seves ciutats i territoris mentre l’Imperi Romà s’esfondrava. És aquí on hem de cercar l’èxit de l’església, en la seva capacitat de supervivència i adaptació als nous temps.
Supervivents a la desaparició de l’Imperi, els bisbes aviat van exercir la seva influència a través dels concilis provincials o nacionals. I molts van començar a exercir com a autèntics senyors dels seus territoris: acumulaven terres i grans patrimonis gràcies a les donacions i les almoines dels fidels, cada cop més nombrosos. El seu enfortiment va ser tan destacat que, fins i tot, alguns governs van arribar a establir unes primeres desamortitzacions. Aquest, per exemple, va ser el cas de Carles Martell al regne franc en la dècada de 720.
L’augment del nombre de bisbats en aquest període va anar acompanyat, lògicament, de l’increment dels temples cristians existents. Segurament aquest creixement del nombre d’esglésies és el millor testimoni del ritme d’evangelització dels regnes germànics al llarg de l’antiguitat tardana. Inicialment, les esglésies havien nascut en el món urbà, ocupant l’espai que els martiria havien emprat. Més endavant, amb la crisi de l’Imperi, el conseqüent procés de ruralització i l’increment del nombre de fidels començarien a multiplicar-se el nombre de temples en el món rural. Així van sorgir les parròquies, amb una pica baptismal i un rector nomenat pel bisbe.
Aquestes esglésies del món rural compartien territori amb les esglésies privades, el que a Germània s’anomenava com Eigenlirchen. És a dir, temples construïts en els dominis dels grans propietaris, els quals exercien el dret de presentació del clergue que estava al capdavant de l’església senyorial. Així, entre els segles V i XI, les esglésies dels senyors, esgarrades de la jurisdicció del bisbat i alienables a voluntat del propietari, van constituir una correlació, dins de l’àmbit eclesiàstic, dels processos de privatització i debilitament del poder públic.
I finalment cal apropar-se a la figura del papat. Dels quaranta-set papes que van ocupar el càrrec en aquest llarg període de construcció de la cristiandat occidental (451-754) només tres van tenir veritable transcendència històrica: Lleó I, Gelasi I i Gregori I el Gran. Tots tres van contribuir a l’elaboració d’una doctrina que contribuís a fer del bisbe de Roma el cap de l’Església occidental.
Lleó I (440-471) va aprofitar-se de la debilitat del poder dels regnes germànics i de la desaparició de l’autoritat imperial a Roma. La primacia universal del bisbe de Roma va ser acceptada pels germànics ja que no suposava cap entrebanc en el seu exercici de dominació territorial. En canvi, el rebuig a la primacia romana va arribar des de Bizanci. El patriarca de Constantinoble aspirava a convertir-se en el titular ecumènic i a reivindicar el caràcter universal de la seva autoritat. En aquest context, l’enfrontament entre ambdues esglésies va ser positiu per a Roma, el qual va passar a ser identificat amb l’espai occidental.
La importància de Gelasi I (492-496) radica en la seva tesi política: les dues espases. És a dir, el papat proposava la separació de poders entre l’esfera temporal i l’espiritual. El seu objectiu era el reconeixement de l’auctoritas pontifícia per sobre de la potestas règia. És un debat que definiria una part de la cultura occidental. Així, segons Gelasi, l’obligació de tot poder polític era imposar els objectius morals que l’Església proposava. Amb aquest gest, el papa contribuïa decisivament a reforçar el paper de Roma com a guia espiritual de l’occident i encetava el camí cap a al futur medieval en promoure la independència de l’Església respecte de l’Imperi.
Ara bé, seria un segle després, en temps del pontificat de Gregori I el Gran (590-604), el Servus servorum Dei, quan el programa polític dibuixat per Lleó I i Gelasi I s’imposés definitivament. I el Magne va introduir el canvi des de tres vessants: la filosòfica, la doctrinal i l’espiritual. És el gran repte dels segles VI i VII. En el programa intel·lectual, el papa va recollir l’herència de Sant Agustí i alguns aspectes de la filosofia grega. En el programa doctrinal, va treballar per la independència de Roma respecte de l’Imperi Bizantí i pel dret de l’Església a proposar els seus objectius a les monarquies. I en el programa espiritual va promoure un episcopat preocupat per la conversió dels europeus, tot estimulant l’acció evangelitzadora.
Imposada la primacia del Patrimoni de Sant Pere, el següent gran repte de Roma seria la conversió definitiva d’Europa.
