Existeix una història d’Europa? Sí. Sense cap mena de dubte. Fa més de 1.500 anys que va començar a escriure’s, però arribats al segle XXI encara no té una síntesi comuna. Segurament aquest serà el repte més gran de la historiografia en els propers anys. I si els historiadors aconseguim formular aquesta història comuna, que integri els diferents Estats més enllà de les dinàmiques econòmiques, Europa com a projecte polític i cultural se’n sortirà. Si fracassem, el somni europeu haurà mort.
Europa és una construcció històrica i cultural complexa. Un repte per a l’historiador que vol apropar-s’hi i corre el risc de veure’s devorat per la seva envergadura. I és que Europa no és Occident, ni tan sols en l’edat mitjana. Existeixen una Europa mediterrània, una Europa atlàntica, una Europa central, una Europa de l’Est… És a dir, Europa és una construcció complexa i diversa que integra pobles amb tradicions, llengües, confessions religioses i històries nacionals ben diferents. Però, tot i això, hi ha una sèrie d’elements que ens uneixen i ens converteixen en europeus, uns elements que podem resseguir al llarg de la nostra història.
La història va néixer en el segle XIX com una eina al servei del romanticisme i el nacionalisme: era l’instrument que servia per explicar i justificar els Estats nacionals. Molt ha plogut des d’aquell moment. La història avui ja no és només una eina al servei del poder, sinó que s’ha convertit en un element més per treure a la llum les vergonyes dels Estats. Però aquesta història, generalment, segueix sent nacional. Les grans històries europees (i universals) que van més enllà dels Estats no són més que la unió de les històries nacionals en diferents capítols compartimentats. No són una veritable síntesi comuna. I les que existeixen no han tingut la repercussió que necessitarien.
Dèiem que la història va néixer nacional, però la cultura europea, per contra, va néixer cosmopolita. I les seves arrels són profundes, fins al punt que ens condueixen a l’edat mitjana. El repte dels historiadors del segle XXI és encaixar aquest cosmopolitisme en la narració de la història. Les preguntes a respondre són evidents: Què és Europa? Com neix? Quins elements la configuren? Què uneix Europa i els europeus? Per què des del segle XV la guerra separa els europeus? Per què des del darrer terç del segle XX els europeus tanquen una etapa de desunió per passar a articular un procés constructiu encara incert? Les preguntes resten obertes a l’espera d’una resposta.
Seguint la tesi de José Enrique Ruiz-Domènec, com a mínim trobem vuit elements de llarga durada que ens permeten aproximar-nos a les arrels d’Europa i definir els europeus.
Les arrels cristianes. La religió, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba en la base del naixement d’Europa. El procés de cristianització que va produir-se entre els segles V i VIII és el bressol d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. Com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu.
És cert que gràcies a la Reforma del segle XVI i la Il·lustració del segle XVIII el món europeu es qüestionaria el paper de la religió en la societat. I que amb les revolucions liberals del segle XIX s’associaria la idea de l’Europa democràtica al laïcisme, la llibertat religiosa, els drets de l’home, la llibertat d’expressió i la igualtat. També és cert que en aquest món medieval articulat per l’Església també existien jueus i musulmans, així com diferents heretgies de la doctrina catòlica oficial, el cristianisme ortodox o el protestantisme, per descomptat part protagonista de la història d’Europa amb el mateix dret que els cristians catòlics. I és evident que la història d’Europa per a ser completa ha d’incloure les minories i les perifèries que hi són presents en la seva evolució. Però això no ens pot distreure de la seva matriu cristiana. Només cal donar un cop d’ull al calendari.
La cultura. Literatura, art, música… Europa potser no té una llengua comuna, però sí una cultura que la defineix. Des del gòtic, passant per l’humanisme, la Il·lustració, el romanticisme o el modernisme. És la definició d’una cultura europea en la qual, tot i expressar-se en diferents llengües, existeix una matriu cultural comuna. Potser, en aquest sentit, l’expressió cultural més acabada i genuïnament europea sigui la música, però no pas l’única.
La geografia. L’espai en el qual es desenvolupa una cultura, en aquest cas l’europea, és fonamental per a la seva comprensió. Quatre són els marcs geogràfics en els quals es desenvolupa la història d’Europa: l’Europa occidental (el bloc franco-alemany, relacionat amb el Bàltic i les illes britàniques), l’Europa oriental (Bizanci i els seus hereus), l’Europa central (el nucli de l’Imperi dels Habsburg) i l’Europa mediterrània (nexe entre Est i Oest, entre Occident i Orient). Quatre grans escenaris per a una única història.
L’esperit científic. Des de les millores tècniques introduïdes pels camperols medievals en les seves eines de treball fins als científics més coneguts, els Galileu, Newton o Darwin, Europa desenvolupa un esperit científic al llarg de la seva història. És una civilització tecnològica que busca la transformació i l’estudi del medi que l’envolta.
La separació del fet secular i el fet religiós. Tot i la matriu cristiana, Europa no va articular-se com una societat teocràtica, sinó que va fer una distinció entre Déu (l’Església) i el Cèsar (l’Imperi). Era un fet original i pròpiament europeu que contrastava amb el seu entorn. I gràcies als debats sobre la superioritat eclesiàstica o imperial va crear-se un ampli teixit intel·lectual que, des del segle XII fins els nostres dies, va derivar en un debat europeu: el paper de la religió en l’Estat. Un llarg procés europeu que deriva en el present: una Europa laica i partidària de la llibertat religiosa.
Les formes de govern. Europa va desenvolupar tres models de govern per articular la societat i gestionar les relacions econòmiques: l’imperi territorial (des de Carlemany, passant pel Sacre Imperi Romanogermànic, l’Imperi Habsburg o l’Imperi Napoleònic), l’Estat-nació (evolucionant des dels Estats dinàstics medievals fins a l’esclat dels Estats nacionals del segle XIX) i la ciutat autònoma (amb Itàlia com a epicentre). Tots tres són genuïnament europeus, propis d’un territori i una cultura.
Els mites. Europa va desenvolupar una sèrie de mites propis que s’emmarquen en la seva cultura i es poden trobar al llarg de la seva geografia. D’aquests, dos són els que han triomfat al llarg del continent: el Sant Greal (el rei Artur, Lancelot, la Taula Rondona… la recerca del Greal com a generador d’històries d’amor i superstició) i Faust (el doctor que ven la seva ànima al diable per aconseguir l’eterna joventut i un poder sobrenatural). L’existència d’aquests mites ajuda a la construcció d’una mentalitat europea.
La cronologia. Possiblement aquest és, juntament amb la matriu cristiana, l’element més difícil al qual ens apropem a l’hora de formular una història d’Europa. L’existència de les històries nacionals ens condiciona a l’hora de definir una cronologia. Però es pot fer. Quatre grans dates marquen les fronteres de la història europea: primer, el segle V com a data de la fragmentació del món antic i inici de l’assentament de les bases polítiques, econòmiques i culturals que conduiran al seu naixement; segon, el segle XI, el naixement d’Europa a través de la societat de l’Antic Règim; tercer, el segle XVIII, quan a partir de la Il·lustració i les revolucions liberals posteriors comença a prendre forma una nova societat articulada en la democràcia, el laïcisme, la llibertat d’expressió, els drets de l’home, la llibertat de pensament… és el triomf de la Raó, però també l’esclat del nacionalisme que conduiria Europa al drama; i finalment, el segle XX, quan, a partir de la postguerra, s’inicien les dinàmiques de construcció política i econòmica d’Europa. I en aquest punt ens trobem. Estancats en una dinàmica econòmica que fa d’aquesta darrera etapa un element incert. Una excepció temporal en la dinàmica europea o el canvi cap a la veritable unió? El ritme inexorable de la història tindrà la resposta.
