Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Ferran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Així, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.