La gran figura de la pintura veneciana del segle XVI va ser Tiziano Vecellio (1485-1576), un artista que va destacar per l’ús del color com a element per a definir les formes, en contrast amb el dibuix precís del pintura dels genis del Renaixement (Leonardo, Rafael, Miquel Àngel). El venecià va treballar l’obra religiosa i el retrat, però va ser en la pintura de temàtica mitològica on va expressar amb més precisió el seu geni: composicions marcades pel classicisme, representacions paisatges emotius i carregats d’efectes atmosfèrics, alegria i dinamisme en els cossos, sensualitat en el tractament del cos femení que es converteix en el paradigma de la bellesa.
Quan una obra assolia un cert èxit, Tiziano acostumava a realitzar-ne diverses versions. Aquest és el cas de Dànae, representació de la qual podem observar una primera versió, pintada a Roma entre 1545 i 1546, conservada al Museu de Capodimonte (Nàpols) i una altra, pintada el 1550, conservada al Museu del Prado (Madrid).
Abans d’avançar. Qui era Dànae segons la mitologia grega? Una princesa argòlida. Dànae era la filla d’Acrísios, rei d’Argos, a qui un oracle havia profetitzat que no tindria fills barons i que el seu nét el mataria, i Eurídice, una princesa espartana. Per tal d’impedir el destí traçat per l’oracle, Acrísios va tancar Dànae en una masmorra amb portes de bronze i defensada per gossos salvatges. Però, Zeus, el Déu suprem de l’Olimp, volia seduir la jove i va convertir-se en una pluja daurada que va caure a sobre de la princesa per fecundar-la. D’aquesta unió va néixer Perseu, el fundador de Micenes.
Ens centrem en la versió del Prado, més complexa i plena de matisos en la lectura que l’autor realitza del mite. L’escena ens remet a Les Metamorfosis d’Ovidi. En ella Dànae apareix ajaguda sobre un llençol i uns coixins de seda blanca oferint el seu cos, en expressió complaguda, a la pluja que cau des del cel de la cel·la. Dànae, completament nua, accepta complaguda al seu amant. El cos de Dànae s’ofereix a Zeus (i a l’espectador) esplèndid en la seva bellesa, mostrant a la pell els reflexos daurats que li proporciona la llum que s’hi projecta a través d’un núvol esquinçat per on cau la pluja divina que la fecundarà. A la seva dreta hi ha un gos petit, un atribut de la cortesana.
En contrast amb la sensualitat de Dànae, al seu costat dret, la criada s’afanya a recollir amb la faldilla les monedes d’or que cauen des dels núvols tempestuosos del cel. La seva foscor contrasta amb la blancor de la princesa, de la mateixa manera que podem observar una clara contraposició entre el seu rostre envellit i la joventut de Dànae. D’aquesta manera, Tiziano fa referència a la possible traïció dels guardians de la princesa a canvi de la pluja de diners.
Més que per la seva ordenació, la composició està marcada per tres zones de color: blanc, vermell i gris verdós. Així, les figures se situen en un espai indefinit, ni exterior ni interior, tot i que hem d’interpretar que és l’interior d’una cel·la. El domini del blanc permeten a Tiziano apropar la figura de Dànae a l’espectador; els cortinatges vermells emmarquen la figura; i mitjançant els verds i els grisos el pintor allunya el cel i la figura de la serventa traïdora. Tiziano superposa el blanc del cos al blanc de la roba, de manera que les formes del cos queden suavitzades per la tècnica de l’sfumato i es fusionen amb els plecs de la seda, tot evitant el contrast violent entre els blancs. Aquesta dissolució de les formes i l’absència de contorns nítids és la clau perquè el pintor transmeti l’atmosfera de sensualitat que desprèn el quadre. La sensualitat de Dànae, aquesta és la clau del quadre. La sensualitat convertida en paradigma de la bellesa.
