Dels pobles germànics, els francs van ser els que van aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà en l’antiguitat tardana. Va ser en el segle IV quan, des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia actuant com a pobles federats de Roma. Així, inicialment van instal·lar-se en el territori de l’actual Bèlgica i en el nord de França. Va ser a la desaparició de l’Imperi, el 476, quan els francs van emergir com a autoritat hereva de Roma i van disputar el domini del territori a visigots (regne de Tolosa), burgundis (regne de Borgonya) i el magister militum (petit territori parisenc, residu de la dominació romana).
El creador del regne franc va ser Clodoveu (481-511), el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar definitivament les diferències existents entre gal·loromans i francs. Amb la seva conversió al catolicisme, Clodoveu va consolidar l’aliança dels francs amb l’aristocràcia gal·loromana que dirigia les funcions administratives, especialment les eclesiàstiques mitjançant el control dels bisbats.
D’aquesta manera, gràcies a l’aliança de Clodoveu amb l’aristocràcia gal·loromana, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots de França després de la seva derrota a la batalla de Vouillé de 507. Expulsats els visigots, Clodoveu va fer de París la capital del seu regne (508) i va llançar una ofensiva sobre Borgonya fins que va convertir l’afeblit regne en un protectorat franc.
La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’estenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.
Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. La divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. D’aquesta manera, la història del regne franc va veure’s presidida per la fragmentació de la realitat socioespacial de la Gàl·lia. A aquesta fragmentació van contribuir la diversitat de grups francs establerts a França, el creixent poder dels bisbes, representants dels interessos de la vella aristocràcia gal·loromana, i la implantació dels primers monestirs (Saint-Germain-des-Pres a París). A més, la fragmentació va derivar en un reforçament de les identitats regionals.
Així, en el si de la França merovíngia van sorgir tres regnes francs: Neustria, Austrasia i Borgonya, al quals hem de sumar els ducats de Champange i Toulouse. El projecte polític merovingi va ser un laboratori d’integració social i cultural que repartia la seva capitalitat per les quatre grans ciutats franceses de l’època: Reims, Orleans, Soissons i París. En conseqüència, si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.
A la mort de Dagobert I, el 639, la força dels diferents espais regionals va imposar-se definitivament a través de l’exercici del poder de les diferents aristocràcies locals. Aquestes van fer de les tres monarquies merovíngies una joguina en les seves mans, fins al punt que la figura del monarca va començar a difuminar-se en favor dels majordoms de palau, els poderosos ministres principals dels reis i veritables posseïdors del poder. Aquests majordoms són els que van assentar les bases de les veritables dinasties aristocràtiques, mentre pugnaven per fer-se amb el control dels nomenaments dels bisbes de les diferents seus episcopals.
La fragmentació va comportar la debilitat de la monarquia, però va donar pas a un procés original i decisiu en la configuració de l’Europa medieval: la negociació de l’espai com a fet polític va derivar en la creació d’un espai econòmic en el qual els grans latifundis de la vella classes senatorial romana van convertir-se en senyorius nobiliaris mitjançant les aliances matrimonials entre gal·loromans i francs.
Els grans vencedors de la lluita aristocràtica pel poder merovingi van ser els majordoms d’Austrasia, regne que s’estenia des de Reims fins a les fronteres del Rhin. La condició de regne de frontera que havia de fer front a les ofensives de bàvars i turingis va atorgar als majordoms d’Austrasia un poder militar i una autoritat política superior a la que cap altre poder va ser capaç d’acumular en els diferents regnes merovingis.
Des de començaments del segle VII, el predomini dels majordoms de palau austrasians va fer-se evident: Arnulf de Metz i Pipí de Laden, caps de les principals famílies aristocràtiques de la regió van crear, mitjançant el casament dels seus fills Ansegisel i Begga, les bases d’una veritable dinastia de poderosos i influents majordoms. I el procés culminaria en la figura de Pipí de Herstal, el seu nét, el qual, el 687, va unificar sota el seu domini les majordomies dels tres regnes. És així com el càrrec de majordom va esdevenir hereditari en la família dels Pipins, l’origen de la dinastia carolíngia.
A la mort de Pipí de Herstal, el 714, el succeiria en el càrrec Carles Martell, el seu fill bastard. Els èxits de la seva etapa de govern establirien les bases per a la construcció política de l’Imperi Carolingi sota el lideratge del seu nét, Carlemany. Però aquesta ja no és la història dels merovingis. Començava una nova etapa en la qual hem de buscar les arrels de la història de França, i també les d’Europa.
