De nom Honoré Gabriel Riqueti, aquest polític francès, fill del fisiòcrata Víctor Riqueti, el marquès de Mirabeau, va néixer a Le Bignon el 1749. Ja des de jove, Mirabeau va guanyar-se el rebuig del seu pare, un reputat economista francès partidari de l’Antic Règim, per la seva vida desordenada. Així, va haver d’ingressar a l’exèrcit (1767) com a mesura de càstig del pare, el qual creia que aquesta seria la mesura idònia per a reconduir la vida del jove Mirabeau.
Però sembla que la vida militar no va servir de gaire. Casat el 1772 amb Emilie de Marignane, només quatre anys més tard, el 1776, fugiria a l’estranger amb Sophie, la dona del marquès de Monnier; per aquest motiu va ser empresonat durant tres anys al castell de Vincennes després que una lettre de cachet (carta que imposava una pena a l’imputat sense necessitat de judici) el condemnés. Durant el seu empresonament va escriure la seva obra pòstuma: Cartes per a Sofia (1792).
Recuperada la llibertat, va iniciar-se en activitats de caràcter diplomàtic per a la monarquia de Lluís XVI i va realitzar una missió secreta a Berlín (1786) que va servir-li per a redactar les seves obres Sobre la monarquia prussiana sota Frederic el Gran (1788) i Història secreta de la cort de Berlín (1789). Finalment, semblava que l’aristòcrata de vida dispersa iniciava una etapa vital pròpia de la seva condició.
Liberal declarat, des de 1789, va unir-se a al duc d’Orleans, iniciant una carrera política sempre marcada pel doble joc. D’aquesta manera, tot i els seus orígens aristocràtics, va fer-se escollir com a diputat del Tercer Estat per Ais de Provença i va fundar el diari Courrier de Provence. La seva oratòria ardent i apassionada, al servei d’un ideari ben concret, el convertiria en un dels portaveus més destacats d’aquella assemblea. Les seves paraules, dirigides al marquès de Dreux-Bréze, en resposta al discurs del rei (23 de juny de 1789) simbolitzarien la resistència del Tercer Estat: “Aneu a dir al rei que ens trobem aquí per la voluntat del poble i que només en sortirem per la força de les baionetes”. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l’Assemblea i fos equilibrada per ella.
Aquesta profunda coherència explica l’aparent contradicció de determinades posicions polítiques adoptades per Mirabeu. Per exemple, sembla que va ser un dels instigadors de la marxa a Versalles del 5 d’octubre, però, a partir de la tardor del 1789 va esdevenir conseller secret del propi monarca –que li donaria diners a canvi– sense trair mai les seves conviccions. Posteriorment, Mirabeau faria votar la contribució patriòtica d’un quart de la renda, contribuiria a la nacionalització dels béns del clergat i demanaria per al rei la possibilitat de vet absolut en oposició als patriotes. És a dir, va jugar, sempre interessadament, el paper de mitjancer entre la cort i la Revolució.
Si bé esperava esdevenir el salvador de la monarquia francesa, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta van seguir mai els seus consells. A més, per a la seva frustració, l’Assemblea va prohibir els seus diputats ser ministres, frenant la seva carrera política. Des d’aquest moment, Mirabeau dedicaria els seus esforços en combatre a La Fayette, fins que va ser acusat d’alta traïció després d’una entrevista amb la reina, corria el mes de juliol de 1790.
Recuperada la seva popularitat, Mirabeu va ser nomenat president de l’Assemblea el març del 1791, però moriria a l’abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, l’aristòcrata revolucionari va gaudir d’una popularitat immensa i en morir va ser enterrat al Panteó com un heroi de la Revolució. Aquesta condició, però, aviat li seria arrabassada en descobrir-se les memòries que adreçava al rei Lluís XVI oferint-li els seus consells. Profundament desacreditat davant de l’opinió pública, el govern de la Convenció no va dubtar en expulsar-lo del Panteó. L’heroi s’havia convertit en un traïdor.
