L’historiador José Luis Espejo considera que Leonardo Da Vinci va visitar Barcelona entre 1481 i 1483, seria el període que anomena com els “anys perduts” del geni del Renaixement, un buit en la seva biografia. Una biografia a la qual hi afegiria l’ascendència catalana. Durant aquesta visita a terres catalanes, el pintor hauria visitat el monestir de Montserrat, el qual l’hauria inspirat per pintar el paisatge tant de La Verge de les Roques com de la Gioconda.
La veritat és que mai he fet gaire cas d’aquestes teories. Hi afegien un pel de misteri que certament, vist des de Catalunya, aportaven un interès renovat per l’obra de Da Vinci, però poca cosa més. La simbologia que amaguen les roques, convertides en un úter que dóna la vida als personatges, sempre m’ha semblat més interessant que d’analitzar que el fet de si es tractava de Montserrat, qualsevol altre lloc o una conseqüència de la imaginació de l’artista. Penso que la localització seria un element secundari al costat dels misteris (no tant amagats) que amaga la lectura d’aquests quadres.
Però avui, mentre revisava una sèrie de quadres de Leonardo per a una sèrie d’entrades biogràfiques que publicaré properament, m’he topat amb un quadre d’Andrea del Verrocchio, el mestre de Da Vinci, que tenia oblidat: El baptisme de Crist. Quadre pintat cap a 1475, la mà de Leonardo pot endevinar-se en algunes de les traçades de l’obra, especialment en l’àngel situat a baix a l’esquerra. Igualment, els crítics consideren que el paisatge també és obra de l’aleshores simple aprenent de Verrocchio.
Sense cap mena de dubte, el paisatge és totalment leonardesc, ple de similituds amb el que reproduiria, evolucionant-lo, en obres com La Verge de les Roques o la Gioconda. Ara bé, si aquest paisatge és de 1475, tot i que alguns autors allarguen la forquilla cronològica entre 1472 i 1478, com és que presenta tantes similituds amb el d’obres posteriors si no hauria visitat Montserrat fins 1481-1483? I la resposta només pot ser una. Perquè el paisatge no és Montserrat. Un misteri menys. O un altre que estem obrint…
4 Responses
Estimat amic. Jo no veig enlloc el paisatge leonardià (rocós i d’estil montserratí) en el paisatge del baptisme de Crist. Jo aquí veig un paisatge ben toscà; talussos d’argila com són les Balze, etc.
Si us plau, busca “Balze” al Google (clica imatges), o bé entra a: http://it.wikipedia.org/wiki/Balze_del_Valdarno
Salutacions cordials.
Les teories sobre Leonardo i Montserrat són ja antigues. Sincerament, no tenen cap sentit. I menys després de veure les semblances entre les obres i el document que s’aporta en l’anterior comentari. És obvi que la inspiració pels seus paisatges és clarament italiana. I com bé diu l’autor de l’article, tampoc és la vessant més important per interpretar l’obra de Leonardo, un personatge massa complex com per reduir-lo a teories conspiratives.
Aquesta “teoria” és fruit de la “pseudorecerca” del grup de pseudocientífics de la “Nova Història” (amb aquest nom semblen més aviat una secta), segons els quals TOTS els personatges històrics rellevants del món mundial fins a la obligatorietat del registre anagràfic o havien nascut a Catalunya o hi tenien una cosina… Malauradament no s’adonen del ridícul que fan i que el seu remei és pitjor del mal que condemnen. Vinci és el nom d’una localitat i “da Vinci” vol dir “que és de Vinci”. El fet que a Barcelona hi hagués un “da Vinci” només significa que un veí d’aquella localitat s’havia instal·lat a Barcelona. D’aquí a afirmar que Leonardo da Vinci era català o que va visitar Barcelona hi ha un bon tros…
Xavier, només una petita puntualització. Si segueixes el blog sabràs que n’opino al voltant de la pseudohistoriografia bilbenyista que saltant-se tots els codis professionals i deontològics de la recerca històrica es dedica a trobar falsos catalans perduts pel món practicant la manipulació més burda. No són una secta (també hi ha gent que actua des de la bona fe i la inconsciència), però amb el seu fanatisme alguns s’hi aproximen molt. I pobre del que no els hi rigui les gràcies a aquests fanàtics.
En qualsevol cas, no s’ha de confondre la pseudohistoriografia que practica l’Institut Nova Història (una institució privada) amb la “nova història” o “nouvelle histoire”. La “nouvelle histoire”, nascuda amb la tercera generació dels “Annales” de la historiografia francesa és la mare de la “història de les mentalitats”, és una tendència historiogràfica que es presentava com alternativa al materialisme històric marxista. És a dir, la “nouvelle histoire” és aquella que allunya l’economia com a únic motor de la història, tot apropant-se a la història de les idees i la cultura incorporant l’anàlisi de la societat i la psicologia col•lectiva, això sense oblidar l’evolució econòmica però incorporada al context mental. Una història total que incorporava elements procedents d’altres disciplines com l’antropologia.
Mai s’ha de confondre aquesta Nouvelle Histoire practicada per mestres com Duby, Le Goff o Vovelle, entre molts d’altres, i que a casa nostra compta amb el gran referent de José Enrique Ruiz-Domènec, i de la qual em reconec com a deutor en la meva tasca com a historiador, amb la pseudohitoriografia de l’Institut Nova Història, que no té res de nou. La de l’INH en realitat és una historiografia molt vella, gairebé romàntica, al servei d’una idea, en aquest cas la independència de Catalunya i el conflicte i el greuge permanent amb Espanya, i que per arribar a justificar el seu finalisme no dubta en saltar-se qualsevol principi deontològic. Res a veure.