Alfons V d’Aragó (IV si seguim la numeració catalana), fill de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo (Valladolid). Allà va passar la seva joventut fins que, el 1412, el seu pare va convertir-se en el primer rei Trastàmara de la Corona d’Aragó. Només quatre anys després, quan Ferran va morir a causa d’uns violents còlics nefrítics, es convertiria en el nou monarca catalano-aragonès. Tenia vint anys. Era un príncep del Renaixement i amb ell, Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior esclataven greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al qual s’havia arribat.
Aviat va començar a imposar el seu caràcter i les seves idees, xocant frontalment amb la noblesa i el patriciat urbà de Barcelona, que fins aleshores havien controlat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, la Generalitat, el Consell de Cent i les Corts. I amb el pas del temps les discrepàncies van anar en augment per causes diverses.
D’entrada, Alfons va introduir una evident castellanització de la cort i l’oligarquia va respondre demanant el nomenament de catalans al Principat i a Mallorca. A més, Alfons va mostrar seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava amb l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal. I finalment, tot i que el moviment dels pagesos de remença contra els mals usos encara era reduït en els anys vint del segle XV, els primers esclats camperols posaven de manifest que no tothom gaudia de la prosperitat del patriciat urbà. El monarca mostrarà el seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.
I és que la crisi financera havia estat superada gràcies a les polítiques de Ferran d’Antequera. O com a mínim havia estat superada per part del patriciat urbà: xifres comercials elevades i increment de les activitats econòmiques. Ara bé, la crisi psicològica de Barcelona encara no havia estat superada. La dinàmica econòmica del regne en el seu conjunt continuava sent negativa i es concretava en el creixent descontentament social tant en el camp com en el món urbà. L’auge derivat de l’increment dels preus i dels beneficis censals invertits en la Taula de Canvi només va veure’s reflectit en la dinàmica econòmica de l’oligarquia, mentre que les classes populars seguien empobrides.
En paral•lel, la Corona d’Aragó va començar a sentir la pressió de l’humanisme amb l’arribada al tron del Magnànim. Els humanistes no només van apropar-se al tron, sinó que van veure la bona disposició que el monarca i les escoles urbanes (en aquell temps no hi havia universitats) mostraven vers les noves idees procedents de la Itàlia del Quattrocento. Quina seria la capital humanista de la Corona? Ni Barcelona, ni València, ni Saragossa… La capital de l’humanisme encara no formava part de la monarquia: seria Napòls.
El Magnànim volia realitzar una política imperialista al Mediterrani i amb aquest objectiu va dirigir-se a les Corts catalanes per demanar el subsidi necessari. Aquestes, però, van negar-s’hi. Així començaven mesos de greuges entre el rei i la classe política del Principat. El rebuig a la guerra anava lligat a la por a la pirateria en les costes i les rutes comercials, un reflex dels anys de crisi i endeutament financer. Havien oblidat les elits del patriciat urbà barceloní que l’edat daurada de la ciutat havia estat lligada a la guerra i a la cavalleria? La realitat és que no oblidaven que en la política mediterrània també és trobaven els orígens de la crisi. D’aquesta manera, la crisi psicològica a avançar cap al futur i el recel a una monarquia autoritària, la pròpia del seu temps, podien frenar els plans del rei.
Però el monarca no va desistir i va aconseguir els 50.000 florins que necessitava per a la seva política mediterrània. D’entrada, Alfons va pacificar Sardenya, on els sards s’havien revoltat novament, i va intentar ocupar Còrsega, illa controlada per Gènova, fet que va tornar a fer esclatar el conflicte amb França. El següent objectiu seria Nàpols. El Magnànim va marxar el 1432 a la seva conquesta i mai més va tornar a trepitjar els seus regnes peninsulars.
Amb Alfons a Itàlia, la Corona d’Aragó quedava en mans de la seva esposa, Maria de Castella, lloctinent de Catalunya, ajudada per Joan, germà del monarca i rei-consort de Navarra. Tot això davant l’escàndol de les elits barcelonines, preocupades per les creixents despeses derivades d’una guerra llunyana i que no entrava entre els seus interessos. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.
Enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat, Alfons va aconseguir la conquesta de Nàpols el 1442. Va fer de la ciutat la seva capital, una cort renaixentista que va articular un nou Imperi al servei dels catalans, d’entre els quals s’havia reclutat els seus homes: almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals… Mercaders i comerciants catalans van veure’s afavorits per la creació de noves rutes comercials i per la consolidació de les existents en la Itàlia meridional. És la darrera època del gran comerç oriental de Catalunya.
Aquest imperialisme també va resultar, però, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos d’una part dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia directament als interessos mercantils dels catalans, tot i que la van aprofitar, sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.
Finalment, en el bell mig dels canvis polítics i socials introduïts per Alfons el Magnànim va desenvolupar-se una revolució cultural. El rei va rodejar-se d’humanistes i els va protegir: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i Antoni Beccadelli, entre d’altres, van integrar la seva cort napolitana. En aquest moment, les idees privades van perdre importància per posar l’accent en com expressaven mitjançant la literatura, la música i l’art. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps va ser extraordinari: va fer copiar milers de llibres. Desgraciadament, mentre que les noves formes d’expressió anaven guanyant pes en la cort de Nàpols, a Catalunya continuava el compromís amb els valors tradicionals.
Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, el 27 de juny de 1458. No tenia descendència legítima, hauria estat un miracle si tenim en compte els anys d’absència, i els seus dominis van passar a mans del seu germà Joan. Ferran, el seu fill natural, nascut d’una de les seves relacions italianes, heretaria Nàpols. Moria el rei humanista, el condottiero català del segle XV. Un home llunyà, absent del seu regne. Finalment, Barcelona s’havia tret de sobre l’ombra de Nàpols i la Corona d’Aragó disposava d’un rei al qual exigir una acció de govern.
