Ferran I d’Antequera va ser el primer rei de la dinastia Trastàmara en regnar a la Corona d’Aragó. Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor de Barcelona, era nét del rei Pere el Cerimoniós. Va formar-se i va residir a Castella fins els 32 anys. Per què d’Antequera? Per la victòria, de gran ressò internacional, contra el regne de Granada, el 1410, que va comportar la conquesta de la plaça forta d’Antequera. A més, entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que va aportar-li la seva muller, Elionor d’Alburquerque, coneguda com La Ricahembra, va reunir uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella.
El 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.
La sentència del Compromís de Casp proclamaria Ferran com a nou rei de la Corona d’Aragó el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Ferran iniciava el seu regnat en les Corts de Saragossa d’aquell any, tot recompensant les fidelitats i perdonant alguns dels seus enemics polítics.
Respecte del seu rival en la successió al tron, l’octubre de 1412, Jaume d’Urgell va signar un pacte de pau i reconciliació. Tot i això, la treva dels urgellistes duraria ben poc: el maig de 1413 s’iniciava una revolta sense sentit, mancada de suport i impossible de vèncer. L’octubre del mateix any hauria de capitular a Balaguer. Ferran, que no volia crear un màrtir, en comptes d’executar el rebel va processar-lo i Jaume va ser condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Fins a la seva mort a Xàtiva, el 1433, Jaume d’Urgell va passar la resta dels seus dies anant d’una presó a una altra.
Una de les principals preocupacions del primer rei Trastàmara va ser la consolidació dels regnes de la Corona a la Mediterrània. En aquest sentit, es pot dir que la seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Reconegut per Benet XIII com a rei de Sicília, Sardenya i Còrsega, Ferran va iniciar accions diplomàtiques i bèl•liques per reforçar el domini català sobre aquests territoris, novament revoltats durant l’interregne. A més, va cercar l’establiment d’uns acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.
En la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.
Respecte de Catalunya, a les Corts de Barcelona de 1412-1413, Ferran va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences. Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar i reforçar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat. Val a dir que és en aquest moment quan realment es va produir el canvi des d’un sistema de govern medieval fonamentat en els furs feudals a un sistema constitucional propi d’un Estat modern.
No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia enfrontant-se, amb precaució, a l’oligarquia barcelonina, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller quan la Casa del rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Tanmateix, aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo per evitar més tensions i enfrontaments.
No va tenir temps per més. El 2 d’abril de 1416, amb trenta-sis anys d’edat, moria a Igualada com a conseqüència d’uns violents còlics nefrítics. El seu regnat va ser breu, només quatre anys, però la seva significació història, més enllà de la lectura política que es vulgui fer, el converteix en un dels més transcendents de la història de Catalunya.
