En temps de la Revolució francesa, les fronteres entre la vida pública i l’esfera privada van esdevenir més inestables que mai. En aquest moment, l’esperit públic derivat de la Revolució va envair moltes esferes de la vida que fins aleshores havien estat qualificades de privades. L’increment dels espais públics i la politització de la vida quotidiana derivaria en una expansió de les esferes públiques de la vida. Possiblement, és en aquest moment quan la intimitat de les persones, la seva vida privada, va haver de fer front a l’atac més sistemàtic que mai s’havia produït en la història. I conèixer aquest procés és fonamental per entendre no només la pròpia societat revolucionària, sinó també la posterior.
En els segles XVII i XVIII allò que es considerava “públic”, és a dir, el conjunt d’activitats relacionades amb l’Estat o amb el servei a l’Estat, va convertir-se en una qüestió desprivatitzada. En conseqüència, allò que era considerat com a “privat” era el que es referia a les activitats que defugien el control estatal. És així com va començar a marcar-se nítidament la frontera entre vida pública i vida privada.
Amb l’esclat de la Revolució, aquesta distinció entre públic i privat va accentuar-se: cap interès privat podia estar per sobre de la voluntat general de la naixent nació francesa. És més, la política de faccions o partits, la que representava els interessos de determinats grups o individus, va passar a considerar-se com una traïció a la nació. D’aquesta manera, privat va passar a ser sinònim de fraccionari, i la intimitat era equiparada amb el secret que podia donar pas a la conspiració. I, en conseqüència, els revolucionaris van insistir en la necessitat de la “publicitat” sota vigilància i atenció permanent. Només aquesta llibertat vigilada de la vida pública (en el sentit més ampli) podia ser la garantia que evités l’aparició d’interessos particulars.
Per exemple, les reunions polítiques havien d’estar obertes al “públic”. És més, les assemblees de les legislatures revolucionàries es veien legitimades per l’assistència del poble i per les intervencions de quans més oradors millor. D’aquesta manera, qualsevol reunió, saló o tertúlia privada passava a ser sospitós per fraccionari, per possibilitar la defensa d’interessos privats, interessos considerats contrarevolucionaris.
La insistència obsessiva per mantenir les qüestions privades fora de la vida pública i establir una frontera nítida entre aquestes, però, va acabar derivant en que s’esborrés la frontera entre vida pública i vida privada. Aviat, el caràcter privat va acabar per adquirir un significat públic, és a dir, polític. La vestimenta, el llenguatge, l’actitud cap als pobres, el subministrament de llocs de treball, l’ús correcte de les terres… tot servia com a element de mesura del patriotisme revolucionari dels francesos. La frontera entre la vida pública i la vida privada dels individus s’havia esborrat.
El caràcter moral de les persones va vincular-se al comportament polític, ja fos a través dels discursos dels polítics revolucionaris o mitjançant els periòdics i pamflets més incendiaris. En aquest sentit, Marat i el seu L’Ami du Peuple marcaven el camí. Per entendre aquest procés de vinculació entre la moralitat de la vida pública i privada podem recórrer a Robespierre i el seu discurs del 5 de febrer de 1794 sobre els “Principis de la moral política”:
Queremos sustituir en nuestro país el egoísmo por la moral, el honor por la probidad, las costumbres por los principios, la buena apariencia por el deber, la tiranía de la moda por el imperio de la razón, el desprecio de la pobreza por la virtud del vicio, la insolencia por la fortaleza, la vanidad por la grandeza de espíritu, el amor al dinero por el amor a la gloria, la buena compañía por las gentes de bien, la intriga por el mérito, el ingenio por el genio, el brillo por la verdad, el aburrimiento de la voluptuosidad por el encanto de la felicidad, la mezquindad de los grandes por la grandeza del hombre, un pueblo agradable, frívolo y miserable por un pueblo magnánimo, poderoso y feliz, es decir, todos los vicios y todas las ridiculeces de la monarquía por todas las virtudes y las maravillas de la república […].
Puesto que el alma de la República es la virtud y la igualdad, y vuestro objetivo es fundar y consolidar la República, se deduce que la primera regla de vuestra conducta política debe ser dirigir todos vuestros actos al mantenimiento de la igualdad y al desarrollo de la virtud; porque la primera preocupación del legislador debe ser fortalecer el principio del gobierno.
Por lo tanto, todo lo que tienda a excitar el amor a la patria, a purificar las costumbres, a elevar las almas, a dirigir las pasiones del corazón humano hacia el interés público, debe ser adoptado o establecido por vosotros. Todo lo que tienda a concentrarlos en la abyección del yo personal, a despertar el capricho por las cosas pequeñas y el desprecio por las grandes, debe ser rechazado o reprimido por vosotros.
En el sistema de la Revolución francesa lo que es inmoral es impolítico, lo que es corruptor es contrarrevolucionario. La debilidad, los vicios, los prejuicios son el camino de la realeza.
És a dir, Robespierre ens posa sobre la pista de l’esvaïment de la frontera entre vida pública i vida privada en temps de la Revolució: el caràcter privat de les persones i la virtut pública passaven a ser elements íntimament lligats, associats entre si. És una visió rousseauniana de la política. Una vida política (pública) decent i apropiada als principis de la Revolució implicava una vida privada transparent. En la relació entre els individus i l’Estat no podien existir partits que fraccionessin la societat en la defensa d’interessos particulars, no generals. I els revolucionaris associaven aquesta nova moralitat virtuosa a una revolució interior que polititzés la vida privada, que la convertís en vida pública. Només a través de la creació d’homes lliures i polititzats, involucrats en la construcció de la República, sense vida privada, s’avançaria en els principis de la Revolució.
