D’entre els frescos que el geni de la pintura del Cinquecento Rafael Sanzio (1483-1520) va elaborar per a la Stanza della Segnatura del Vaticà trobem una de les manifestacions més perfectes del classicisme renaixentista: L’Escola d’Atenes (1508-1511). Les formes equilibrades, l’equilibri compositiu i les referències a la filosofia clàssica converteixen la pintura en tot una símbol de l’humanisme. La pintura representa la Filosofia, la via humana per accedir al coneixement, en contraposició a la Teologia, basada en la inspiració divina. Tota una declaració d’intencions.

Emmarcat en una grandiosa arquitectura classicista que ens recorda la gran volta de la basílica romana de Constantí, es reuneixen els principals filòsofs de l’antiguitat clàssica. Primer de tot, abans d’aproximar-nos als personatges, hem de fixar-nos en aquest marc arquitectònic. Així, observarem una gran nau amb volta de canó amb cassetons i un braç perpendicular que delimiten un creuer en el qual podem veure les petxines de sustentació d’una cúpula. Com que ens trobem en un edifici inacabat podem observar un cel blau que serveix de fons a les dues figures centrals, emmarcades per un arc de mig punt. Presidint la presència dels filòsofs, s’alcen les figures de Pal•las Atenea i Apol•lo, les divinitats protectores del pensament i les arts.

És un edifici inacabat, un edifici que ens remet cap a l’antiguitat, però també cap al present en el qual es pinta el fresc: en aquells dies Donato Bramante havia projectat la seva basílica de Sant Pere al Vaticà, una basílica en procés de construcció que encara viuria molts canvis estructurals abans de la seva finalització. És en realitat la basílica de Sant Pere somiada per Bramante el lloc on es reuneixen els filòsofs? Podria ser una lògica interpretació de l’espai presentat per Rafael.

Davant de l’edifici hi ha quatre esglaons, damunt dels quals es distribueixen els personatges formant una mena de semicercle al voltant de les figures centrals de la composició: Plató i Aristòtil, els filòsofs grecs més importants segons els humanistes, drets en actitud majestuosa i vestits amb una toga romana. Podem identificar-los clarament. Plató porta a les mans el Timeu, un dels seus Diàlegs més significatius, en el qual especula sobre la natura del món físic i dels éssers humans, mentre que, amb el dit aixecat, ens indica el món de les idees suprasensibles. Per la seva banda, Aristòtil porta a les mans l’Ètica a Nicòmac, el seu tractat sobre la virtut i la moral dels homes, mentre que, amb la mà avançada i girada cap a terra, ens indica que l’única realitat és el món tangible en el qual vivim. D’aquesta manera, Rafael vol mostrar clarament l’oposició de la platònica teoria de les idees amb el racionalisme i l’empirisme predicats per Aristòtil.

Tot i que les figures de Plató i Aristòtil són les més allunyades del punt de vista de l’espectador, esdevenen clarament el centre de la composició gràcies al rigorós sistema perspectiu traçat per Rafael. Així, l’artista traça el punt de fuga just al seu darrere i la resta de personatges resten desplaçats cap als costats de la sala, amb l’excepció de la figura aïllada de Diògenes el Cínic.

Al voltant de les figures centrals podem observar una selecció dels filòsofs de l’antiguitat: Sòcrates, Heràclit, Zenó, Pitàgores, Anaxàgores, Protàgores, Euclides… És a dir, les diferents esferes del saber agrupades des de l’edat mitjana en el Trivium i el Quadrivium, els estudis de preparació a la filosofia (entesa com a ciència del saber) i la teologia (entesa com a ciència o estudi de Déu) en els centres d’ensenyament medievals.

Amb aquesta representació, la saviesa clàssica estava lligada al món humanista i renaixentista de l’època. Era el model cultural per excel•lència. I aquest lligam intel•lectual entre els móns clàssic i renaixentista es fa evident en observar atentament els rostres dels filòsofs: són representacions dels artistes del període. Així, Leonardo da Vinci presta el seu rostre a Plató, Bramante a Euclides, Pietro Bombo a Zoroastre, Miquel Àngel a Heràclit, Perugino a Protògenes, i Rafel es presenta a si mateix com Apel•les, el més important dels pintors clàssics… Només la figura d’Aristòtil s’inspira directament en el bust hel•lenístic que es conserva en el Museu de les Termes.

La unitat i equilibri compositiu destaquen de forma poderosa en observar l’obra de Rafael. D’una banda, els personatges es mostren dinàmics i les seves actituds arriben a ser agitades. Ara bé, l’estricta perspectiva lineal del marc arquitectònic determina la sensació estàtica del conjunt, a la vegada que li dóna un equilibri perfecte i una gran coherència. En definitiva, un fresc grandiós i d’una claredat expositiva admirable.