Martí I d’Aragó era el segon fill del matrimoni de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. Nascut el 1356, el seu pare va nomenar-lo comte de Besalú i comte de Xèrica. A la mort del Cerimoniós va ser nomenat duc de Montblanc i lloctinent de Joan I. Abans, s’havia casat amb Maria de Luna, relació de la qual havia nascut l’infant Martí el Jove (1376). Com a conseqüència de la mort de Joan I sense descendència masculina, Martí va heretar el tron el 1396. Tenia quaranta anys.

En el moment de la mort del seu germà, Martí es trobava a Sicília per consolidar la posició del seu fill, Martí el Jove, casat amb l’hereva siciliana, Maria. Així, Martí l’Humà no arribaria a Barcelona fins passat mig any de la mort de Joan I després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars. Fins aquell moment va ser la seva dona, Maria de Luna, l’encarregada de governar la regència. Aquesta, davant les greus acusacions formulades per les Corts contra l’entorn reial, va decidir l’empresonament dels consellers i funcionaris de Joan I.

Retornat a Barcelona, Martí va suavitzar algunes de les mesures preses per la seva muller, com ara el procés del Consell de Joan I. La principal preocupació del monarca era la crisi econòmica i financera del país i la corona. Per això va recuperar les convocatòries a Corts, en les quals els nobles aragonesos van recollir la iniciativa política en detriment d’uns catalans excessivament delmats per la crisi. La monarquia, amb una hisenda reial exhausta, no tenia liquiditat ni tan sols per enfrontar-se amb les despeses de la cort i va haver de recolzar-se en les ciutats per redreçar l’economia reial. El temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal del rei va afavorir aquesta recuperació del pactisme.

La gran qüestió internacional del regnat de Martí l’Humà va ser el Cisma d’Occident, en el qual Martí va esdevenir el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seva muller, Maria de Luna, al qual va visitar a Avinyó, el 1397. L’Humà va proporcionar al Papa Luna ajuda militar i diplomàtica i, finalment, el 1408, va acollir-lo als seus regnes quan França va retirar-li el seu suport.

Ara bé, si observem en clau catalana, va ser a Itàlia, i en concret a Sardenya, on van desenvolupar-se els principals esdeveniments del seu regnat. El 1407, un cop Sicília semblava pacificada, Martí el Jove va desplaçar-se cap a Sardenya, gràcies a l’ajuda econòmica de les Corts catalanes i el suport de la ciutat de Barcelona, per posar ordre a la revolta dels Arborea recolzada pels genovesos. La campanya per recuperar l’illa, amb la victòria de Sanluri de 1409, va tenir un cost altíssim: el Jove va emmalaltir. Pocs dies després, unes febres infeccioses s’emportaven l’hereu de la Corona.

El cop era molt dur per a l’Estat dinàstic bastit al llarg de l’edat mitjana: Martí el Jove era el darrer mascle del casal de Barcelona que havia sobreviscut. Els seus descendents, els infants Pere i Martí, no havien superat la infantesa. La temuda crisi successòria a la Corona d’Aragó que feia anys que sobrevolava la cort semblava ara inevitable.

A més, el rei havia enviudat de Maria de Luna el 1406. La solució va ser tornar-se a casar amb la jove Margarida de Prades, de vint-i-cinc anys, pertanyent a una línia secundària de la dinastia comtal. El vell rei, de cinquanta-tres anys, va intentar-ho, però l’hereu no arribava. El calvari personal del monarca davant l’angoixa de l’esgotament de la dinastia va ser terrible. A més, va haver de veure com els diferents estaments començaven a posicionar-se davant la crisi successòria i l’emergència dels diferents candidats al tron.

L’Humà tenia clar qui havia de ser l’hereu en cas de no fructificar els seus intents per engendrar un fill: Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove i Tarsia Rizzari, la seva amant siciliana. Més enllà del nét bastard, Martí no va preveure cap altre alternativa al tron. D’aquesta manera, malgrat que va nomenar lloctinent i governador general dels regnes a Jaume d’Urgell, càrrec que habitualment ostentaven els hereus de la corona, mai va declarar-lo oficialment com successor. La successió en Frederic només seria possible si aquest era legitimat per Benet XIII. I no va haver-hi temps per legitimacions. El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella a Barcelona. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit.