El frare franciscà Francesc Eiximenis (1327-1409) possiblement va ser un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts del seu temps. Format a les universitats d’Òxford, Toulouse i París, després de recórrer Europa va arribar a Barcelona com a magister in sacra pagina pel desig de Pere el Cerimoniós. La seva missió: analitzar la consciència d’una societat atrapada entre l’angoixa de la crisi econòmica i la tristesa del futur. En definitiva, escrutar la societat de la crisi de la baixa edat mitjana.
A Barcelona, Eiximenis passava llargues hores tancat en les seves estances escrivint una extensa obra en tretze capítols que titularia Lo Chrestià, un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. Només apareixerien quatre capítols de l’obra (el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè), però eren suficients. Primer, els fonaments del cristianisme; Segon, les temptacions; Terç, els pecats capitals i els seus remeis; i Dotzè, la política i el govern. Quatre capítols voluminosos, quatre grans temes que emmarquen el debat polític i cultural d’una època.
Eiximenis perseguia un ideal de l’heroisme tranquil i una societat arrogant, però una obsessió el perseguia per sobre de tot: la implantació dels principis de la devotio moderna com a eix de la renovació de l’espiritualitat. És a dir, era necessària la contenció dels excessos que havien caracteritzat la vida religiosa.
Per l’autor, una religiositat extrema que condueix a les visions i a fomentar la trobada corporal amb Crist no és correcta, és una debilitat quan no un desequilibri. De la seva lectura es desprèn que la condició feliç per a l’individu amb fe derivaria de l’acceptació de la via moderna, la capacitat de dubtar sobre determinats aspectes de la religiositat i la fe que condueixen a la superstició. És a dir, frenar la fantasia i la passió exacerbades. La importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat del seu temps i en el comentari sobre els costums del segle XIV.
El 1383, Eiximenis abandonava la vida cortesana de Barcelona per buscar refugi a València, la ciutat on desenvoluparia les seves idees. A València, l’activitat d’Eiximenis, a banda de les seves tasques literàries, va ser incansable: va intervenir activament en les lluites socials dels pogroms antijueus de 1391 i va actuar com un autèntic conseller dels jurats.
A la València del tombant de segle va entrar en contacte amb una sèrie d’escriptors refinats, com ara Joan Roís de Corella, que van introduir les bases pel desenvolupament del segle d’or de les lletres valencianes en llengua catalana. Així, en els propers anys, a partir de la llavor introduïda per Eiximenis, des de València emergirien les grans figures de la poesia, la novel•la, la prosa didàctica i la renovació de la devotio moderna de la Corona d’Aragó.
El 1396, Eiximenis va escriure el Llibre de les dones, una obra trencadora que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i el seu comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per la seva lleugeresa. És a dir, és una recriminació dels vicis femenins. L’autor en dona una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. De la mà d’Eiximenis, la conducta de les dones medievals sortia finalment a la llum, entrava en la història.
El 1408, Eiximenis va prendre part al Concili de Perpinyà on el Papa d’Avinyó, Benet XIII, el Papa Luna, va nomenar-lo primer Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic de la diòcesi d’Elna (l’antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Seria a Perpinyà on moriria el 1409 després una vida consagrada a la divulgació, de manera senzilla, dels principis fonamentals de la religió i la filosofia. Havia estat un testimoni excepcional del seu temps.
