Joan I d’Aragó va néixer a Perpinyà el 1350, fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília. Era el desitjat mascle que posava fi al debat successori encetat per Pere en declarar la seva primogènita, Constança, com a Hereva al tron, decisió que havia conduit la monarquia a la guerra contra la noblesa aragonesa i valenciana. Ara bé, la crisi successòria del regnat del Cerimoniós semblarà un acudit al costat del drama familiar de Joan, coronat duc de Girona en néixer.
Amb vint-i-tres anys, Joan va casar-se amb Mata d’Armanyac. Va ser un matrimoni prolífic en fills: cinc van néixer entre 1373 i 1378. Però a continuació començaria el drama del casal de Barcelona: quatre d’ells van morir, inclòs el primogènit Jaume, només va sobreviure l’infanta Joana. Una nova crisis successòria es començava a dibuixar en l’horitzó. A la mort de Mata (1378), Joan va casar-se amb Violant de Bar, la neboda de Carles V, el rei de França. Fins a set fills van néixer d’aquest matrimoni: sis d’ells van morir, només la infanta Violant va sobreviure. En el moment de la mort de Joan el tron hauria de passar a Martí, el germà del rei, o el país es veuria abocat a una nova crisi política. És el drama successori del casal de Barcelona.
Home malaltís, Joan va ser coronat rei el 1387. Caçador o Aimador de la gentilesa? El rei era un humanista, un protector de les lletres i la medicina que va envoltar-se de personatges de la cultura i dels luxes i refinaments més exquisits del període. Era un home refinat i de cultura, però totalment despreocupat dels afers del regne. Amb ell va arribar el gust pels refinaments cortesans: les robes precioses, les joies, les festes i la música. També era un gran amant de la cacera. Tots els grans fets del regnat van agafar-lo caçant, des de l’assalt al call jueu fins a la seva sobtada mort.
El primer acte de govern del rei va ser el posicionament de la Corona d’Aragó en el Cisma d’Occident. Si el Cerimoniós havia pres una política d’indiferència i neutralitat davant el conflicte que enfrontava Urbà VI (papa de Roma) i Climent VII (papa d’Avinyó), Joan va veure’s en la necessitat de prendre partit. La Corona d’Aragó es posicionava al costat del bàndol francès.
El fet més important del seu regnat va ser l’assalt als calls jueus de 1391. Tot havia començat a Sevilla, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a València i Mallorca. I a l’agost el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol•lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.
L’assalt del call barceloní anava acompanyat d’una consigna: “Muria tothom e visca lo rey e lo poble”. Estem a l’edat mitjana, un període on la religió és un fet social, en el qual la religiositat és una arma ideològica de primer ordre. És a dir, la qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa.
La tragèdia jueva ens porta cap a un principi d’identitat catalana. La rauxa del poble està en la base de la matança. El seny havia desaparegut a causa de la crisi. De la mateixa manera, la indecisió dels governants és la seva causa immediata: els consellers de la ciutat havien desviat cap als jueus la irritació d’un poble arruïnat per la crisi. En realitat, però, els jueus no havien tingut un paper decisiu en el deute català. Els jueus havien jugat un paper secundari en la crisi, una simple intermediació en els préstecs a canvi d’una comissió del 0,5%. Un paper massa petit per a les conseqüències derivades.
En realitat, els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval. La connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. El mite de les tres cultures s’esvaïa de cop. De la mateixa manera, la cruesa dels fets ens condueix cap a una altra reflexió: la utilització de les masses contra víctimes innocents com a coartada política.
Quina va ser la reacció de Joan I? El monarca, com no podia ser d’altra manera, es trobava de cacera en conèixer la notícia. Els fets eren greus, però el rei no va ajornar el seu dia de caça. Això sí, posteriorment va dictar penes molt dures contra els teòrics caps dels aldarulls, tot demanant que les penes de mort s’executessin abans del seu retorn a Barcelona. Així, els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.
Un altre dels sobrenoms que la història ha identificat amb Joan I és “el Descurat” per la seva manca de preocupació per les tasques de govern. Ja l’any 1388 va convocar Corts i els braços li van reclamar la reorganització de la casa reial a la vegada que qüestionaven l’honorabilitat d’alguns consellers. Però el rei i la seva dona eren gent de festa, no de política. Aquestes greus acusacions no els afectaven. La cort de Joan I va ser la més sumptuosa i la més rica mai vista a Catalunya. El rei s’envoltava de comoditats, de luxe i de plaers. La resta importava ben poc.
Joan I va morir sobtadament, en circumstàncies estranyes, el 19 de maig de 1396, mentre caçava als boscos de Foixà. El mes de juny de 1396, mort el rei, es va iniciar un procés contra els seus consellers. I és que a la fi del regnat, el país estava immers en la ruïna administrativa, el caos financer i les arques reials estaven buides. Joan I s’havia envoltat de personatges de la cultura i dels luxes i refinaments més exquisits, però la seva gestió com a monarca va ser nefasta. Aquest és el país que rebria el darrer rei del casal de Barcelona, Martí l’Humà, el germà del monarca finat.
