Alfons III d’Aragó (II si seguim la numeració catalana) havia nascut a València el 1265, fill de Pere el Gran i Constança de Sicília. Elegant i bondadós, el seu breu regnat va suposar una pausa en el conflicte sicilià. Seria un amant de les festes cortesanes i del fet cavalleresc, però no posseïa el gust per la gran política que pare i avi havien practicat. És en aquest sentit com hem d’apropar-nos al seu regnat.
Abans de regnar sobre la Corona d’Aragó va realitzar el darrer desig patern: la incorporació del regne de Mallorca a la corona després de la traïció de Jaume II durant la croada francesa contra Pere el Gran. El 1287 ja es dominava tot l’arxipèlag balear i Jaume es veia aïllat amb els dominis del Rosselló i la Cerdanya. El territori del Conqueridor tornava a unir-se en la figura del comte-rei català. Alfons sempre va considerar el conflicte com un afer entre senyor i vassall, i no com una qüestió entre dos sobirans enfrontats, com el consideraven el papa i el rei de França.
Respecte de la qüestió siciliana, Alfons va intentar aconseguir el manteniment del seu germà Jaume en el tron de Sicília mitjançant la diplomàcia. Per aconseguir el seu objectiu comptava amb una poderosa arma: Carles de Salern, el primogènit de Carles d’Anjou, havia estat capturat per l’almirall Roger de Llúria. Així, la signatura del Tractat d’Auloron de 1287 i la pau de Brinholas de 1291 suposaven l’alliberament de Carles i el manteniment de Jaume en el tron sicilià. Era només una treva en un conflicte que encara restava obert.
L’altra gran qüestió que la corona havia de resoldre era la nova revolta de la noblesa aragonesa en temps del seu pare mitjançant la formació de la Unió Aragonesa i el Privilegi General acceptat per la monarquia. Aquesta seria la gran tasca del seu regnat, la pacificació del regne d’Aragó.
En les Corts de Saragossa de 1286, la Unió aragonesa novament va mostrar-se hostil vers la monarquia i va exigir el compliment de Privilegi General. Aquest desafiament nobiliari representava un greu perill davant l’alerta militar en què es trobaven les fronteres de la Corona com a conseqüència del conflicte sicilià. Aleshores, en resposta, Alfons, que no es podia permetre renunciar a l’autoritat reial, va fixar l’Ordenament del Regne sense l’aprovació de les Corts.
La Unió Aragonesa va respondre al desafiament real envaint part del regne de València. El conflicte semblava adquirir un caràcter de guerra civil: Alfons va actuar amb contundència fent penjar dotze nobles de Tarazona. Ara bé, les circumstàncies van obligar Alfons a cedir a les imposicions de la Unió i a jurar el seu Privilegi (1287). Des d’aquest moment, el rei no podria sentenciar cap llei sense l’aprovació de les Corts i s’introduïa una nova figura jurídica: la Justícia d’Aragó.
Tanmateix, les Corts Generals de Montsó de 1289 van retornar el predomini monàrquic per sobre de la Unió Aragonesa. Així, a Montsó van promulgar-se trenta-cinc constitucions que dotarien la Corona d’estructures administratives sòlides i reforçarien la institució monàrquica.
Finalment, en els darrers temps del seu regnat, Alfons va veure’s obligat a fer una guerra contra Sanç IV de Castella a causa de l’actitud francòfila del monarca castellà. Alfons tenia com a penyores molt valuoses els infants de la Cerda, pretendents al tron de Castella i possibles aliats. Amb ells podia provocar un estat de guerra civil a Castella. La campanya militar va tenir lloc a les fronteres entre els dos reialmes durant l’estiu del 1289.
Quan semblava que era possible arribar a una situació de pau general, el 18 de juny de 1291, la mort va sobtar Alfons a Barcelona. Només tenia vint-i-sis anys, sis dels quals havia exercit el poder a la Corona d’Aragó. En morir sense descendència legítima, el tron passava al seu germà Jaume.
