Donato Bramante (1444-1514) va ser el creador de l’arquitectura del que s’anomena com Alt Renaixement o Cinquecento. En paraules de Palladio en el seu Tractat d’arquitectura (1570): “Bramante va ser el primer a treure a la llum l’excel•lent i formosa arquitectura oblidada des de l’Antiguitat fins als nostres dies”. Una arquitectura caracteritzada per la tendència a l’eliminació dels elements superflus i decoratius a la recerca de la monumentalitat basada en la simplicitat i l’harmonia, una arquitectura lligada a les essències del classicisme romà.
Roma va ser la ciutat en la qual Bramante va desenvolupar la seva obra de maduresa i el templet de San Pietro in Montorio (1502) pot ser considerat com l’exemple més complet del classicisme renaixentista del Cinquecento. Temple finançat pels Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, en commemoració de la conquesta de Granada de 1492, va bastir-se en el lloc on, segons la tradició, Sant Pere, el primer papa, havia mort com a primer màrtir del cristianisme.
L’edifici, fet de granit, consta d’una petita cel•la circular que envolta el forat obert a la roca on la tradició cristiana situa la crucifixió del primer papa. La cel•la està envoltada per una columnata períptera formada per setze columnes dòriques que sostenen el corresponent entaulament amb fris de tríglifs i mètopes, coronat per una balustrada. És a dir, Bramante recrea un tholos, un temple circular clàssic, possiblement inspirat en el de Vesta (Roma). Les petites dimensions interiors, de poc més de quatre metres de diàmetre, també ens retornen al classicisme ja que permetien l’allotjament de l’altar, però no la reunió de fidels per a realitzar cerimònies.
Com passava en els temples grecs i romans de l’antiguitat, el tractament escultòric de l’exterior destaca per sobre de les novetats estructurals internes. Així, a l’interior trobem la cripta on, teòricament, hi havia clavada la creu de sant Pere. Aquesta cripta simbolitza el martiri de l’apòstol i destaca per la puresa de les línies i l’austeritat decorativa.
El mur circular de la cel•la s’articula a base de pilastres que es corresponen amb les columnes del pòrtic, així com amb l’alternança de les obertures: fornícules cobertes per semicúpula en forma de venera (petxina) i finestres llindades. El mur té una alçada major que la columnata, de manera que el segon pis actua com a tambor de la cúpula de mitja esfera que cobreix l’edifici. La superposició de la cúpula amb llanternó sobre la cel•la circular és la innovació més destacable que introdueix Bramante respecte dels models antics, però no és l’única. Per exemple, tot el conjunt s’eleva sobre tres esglaons i un plint que proporcionen a l’edifici una major alçada per dotar-lo de monumentalitat. Igualment, la continuïtat del plint es veu trencada amb tres esglaons per donar accés a la porta.
