Ramon Llull (1232-1316), un mallorquí, fill d’un cavaller, membre de la petita noblesa originària de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom familiar original Amat. L’aproximació a la seva figura és difícil, igual que l’anàlisi de la seva obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari, un ocultista, un filantrop, un apassionat per la Càbala… I molt més. Però, sobretot, s’obre el debat: Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un simple divulgador? Va ser un màrtir de la fe o un impostor? Difícil resposta, el posicionament dels autors que s’han aproximat a la seva figura fa impossible trobar un equilibri. Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcta sigui: heterodox.
Els primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.
Casat amb una Blanca Picany, almenys des del 1257, va tenir amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena. Tot i això, l’hem de suposar una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca, poemes que, desgraciadament, no han arribat a les nostres mans.
De jove va sentir-se atret per la cort del rei castellà Alfons X el Savi, però no va aconseguir adaptar-se a ella. Aleshores va començar una vida errant que el portaria pels més diversos i llunyans espais del Mediterrani, allà on els mercaders que passaven per Mallorca podien apropar-lo. Llull anava a la recerca de les meravelles del món, però, paradoxalment, seria de la vida interior d’on arribarien aquestes meravelles.
El 1267, pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull va experimentar la conversió que el portaria al canvi dràstic de vida. Una nit, quan es trobava escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, va veure’s interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetiria cinc vegades, cosa que el va portar a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, va triar la conversió dels sarraïns.
Amb aquest propòsit, Llull va concebre un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teològico-filosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, a la seva vegada , el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.
Després de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.
Ara bé, l’èmfasi que va posar en l’explicació racional de les veritats de la fe cristiana van conduir Llull a vorejar l’heretgia. Llull va descobrir que el seu Arbre de la Ciència l’empenyia directament cap a les fronteres del pensament escolàstic. Així, l’Arbre de la Ciència (1295-1296), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’art, el qual estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals.
Possiblement com a conseqüència d’aquesta perillosa racionalització, camí de l’heretgia, Llull va escriure un veritable manual de la guerra santa: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276), un tractat sobre els valors morals i religiosos vinculats a l’exercici de les armes. L’origen i noblesa de la cavalleria, la descripció de l’ofici de cavaller, l’examen de l’aspirant a cavaller, el cerimonial de l’adobament, el simbolisme de les armes ofensives i defensives, els costums propis del cavaller i l’honor que es deu al cavaller… Tot el sentit de la cultura cavalleresca medieval queda emmarcat en aquesta obra.
També va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.
Divulgador compulsiu. Fins a 243 obres de Llull han estat autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Missioner de la paraula de Déu, o de la seva interpretació. Si avui encara ens apropem a la seva obra amb interès és gràcies a la seva heterodòxia, el seu Ars Magma de la lògica, a través del qual redueix les idees de la filosofia a equacions i diagrames, sempre amb l’objectiu de provar mitjançant l’equivalència i la lògica matemàtica les veritats inqüestionables del cristianisme.
Vell i malalt, Llull va retirar-se a Mallorca després d’haver recorregut mitja Europa i el Mediterrani en la seva tasca evangelitzadora. Tot i això, hi ha constància documental de la presència de Llull, el novembre de 1314, a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1316) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels. Un final preciós per a la seva missió, però fals. Ramon Llull va morir retornant de Tunis o bé ja instal•lat a Palma i està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.
One Response
Bon article. Com sempre. Et deixo l’enllaç cap un apunt del meu bloc per si és del teu interès:
http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/11/ramon-llull-primus-inter-pares.html