Tommaso Cassai (1401-1428), conegut com Masaccio, pot ser considerat com el primer pintor renaixentista gràcies al seu realisme i l’experimentació amb les realitats pictòriques de la perspectiva. Coneixedor i admirador de l’obra de Giotto, Masaccio parteix de la preocupació pel volum i la monumentalitat, però a la vegada es capaç de donar a les seves figures una plenitud i una individualitat acusades, un cromatisme viu i intens, i a la vegada crear una organització del quadre segons les lleis de la perspectiva lineal.

El fresc de La Trinitat (1427), en el mur oest de la basílica de Santa Maria Novella de Florència, és l’exemple més acabat del nou sistema de representació mitjançant la perspectiva lineal. Masaccio va completar aquesta obra amb vint-i-set anys, poc abans de morir. Segurament no va ser conscient de la seva transcendència, però havia inaugurat el Cuattrocento pictòric florentí.

No se sap amb total seguretat qui va encarregar la pintura. La hipòtesi més estesa és la que atorga aquest encàrrec a Alessio Strozzi, el prior del convent, un home de gran cultura i amic de Ghiberti i Brunelleschi. Tanmateix, aquesta teoria no acaba de ser satisfactòria perquè entra en contradicció amb les figures dels donants, un home i una dona, que es troben representats. És igual. Això és totalment secundari al costat de la importància de l’obra.

La composició és un veritable experiment de perspectiva il•lusionista. Una obra que elimina l’efecte de la barrera visual del mur per a mostrar-nos diferents plans de l’escena. La pintura està concebuda per a ser contemplada frontalment. I des d’aquesta perspectiva ens hi enfrontem.

En primer terme, trobem un altar sostingut per parelles de columnes, amb un sarcòfag a sota, damunt del qual podem observar un esquelet i una inscripció en italià: “Io fu già quel che voi sete: i quel chi són voi ancor sarete”, que podríem traduir com “Jo vaig ser el que tu ets ara, i el tu també ho seràs el que ara sóc”. L’esquelet és la personificació d’Adam, el primer pecador que va portar la mort al món, i la seva presència es contraposa a la figura de Crist, el qual amb la seva mort ha de portar la salvació.

En un segon pla, i en un nivell més elevat, damunt d’un esglaó, propers a l’espectador, es troben els donants agenollats en actitud d’oració. Els donants se situen en una posició inferior a les figures bíbliques, però el pintor els representa igualment proporcionats.

El tercer pla correspon a l’estructura arquitectònica que dóna accés a la capella: dues pilastres corínties aguanten un entaulament i emmarquen un arc de mig punt sobre columnes jòniques. Aquesta estructura d’arc triomfal amb els elements ressaltats pel color vermell recorda clarament l’arquitectura de Brunelleschi, amic i possible conseller de Masaccio en el disseny de la capella pintada.

Finalment, endinsant-se dins del mur, hi ha representada una capella coberta per volta de canó amb cassetons, dins de la qual es representa la figura de Crist a la creu, amb Déu representat com a pare estenent els braços (única figura que està representada passant per alt les lleis de la perspectiva geomètrica mostrant així la seva omnipotència), el colom blanc que representa l’Esperit Sant, la Verge Maria (en gest de patiment) i Sant Joan Baptista (en posició d’imploració).

Aquest joc de perspectiva està representat amb un gran rigor matemàtic. Totes les línies conflueixen en un punt de fuga únic. Però no només això, sinó que Masaccio va tenir en compte la perspectiva de l’espectador, l’alçada dels seus ulls, situant el punt de visió per sobre de l’altar del primer pla, de manera que l’esquelet es veu des de dalt, mentre que les figures de la Trinitat es veuen des de baix, creant un efecte òptic que contribueix a la solemnitat de les figures de Crist i el Déu Pare.

Més enllà de la correcta utilització de la perspectiva per a definir el marc arquitectònic, la coherència de tot el conjunt es basa en una il•luminació uniforme, en un modelat de les figures realista i en la correspondència estricta dels colors dels vestits dels donants, de la Verge, de Sant Joan, de Déu Pare i del cassetonat de la volta, de manera que la figura de Déu actua com a culminació i síntesi de tot el conjunt.

Renaixement. Aquesta és la millor paraula per definir la composició. I no només per la introducció de la perspectiva i pel realisme dels personatges. El fet de situar la Passió de Jesús en un marc arquitectònic clàssic, allunyant-se dels fons daurats i els paisatges irreals del goticisme, fa que Masaccio estableixi un pont entre la fe i la raó humana. Així, el classicisme i l’aplicació estricta, matemàtica, de les lleis de la perspectiva, el pintor ens transmet una idea: la ciència més exacta, les matemàtiques, és un reflex de la llum divina sobre la Terra.