Leone Batista Alberti (1404-1472) representa la primera gran sistematització teòrica i pràctica dels principis del classicisme romà aplicats al Renaixement. Notable arquitecte, a diferència de Brunelleschi, no va intervenir directament en la direcció de les obres, sinó que va ser el responsable de l’elaboració dels projectes, d’entre els quals, i emmarcat en el context de l’arquitectura civil florentina del període, destaca el Palazzo Rucellai de Florència, situat en el número 18 de la Via della Vigna Nuova, el gran model de palau urbà del Quattrocento.
D’aquesta manera, el Palazzo Rucellai forma part de l’important grup d’edificis urbans que les famílies patrícies de Florència van patrocinar al llarg del segle XV. Uns palaus que recollien la tradició baixmedieval de la casa urbana amb un pati central i una façana dividida en pisos. A Florència, els emergents comerciants i banquers, la nova burgesia dels diners, van trobar en aquests edificis la manera de reflectir el seu prestigi i el seu poder, a la vegada que les autoritats municipals afavorien aquest esforç constructiu com una fórmula per ennoblir els nous traçats urbans i oferir punts de referència en els barris de la ciutat.
El mateix Alberti oferia la justificació teòrica per entendre aquestes despeses sumptuàries en els edificis de la burgesia florentina en afirmar que “la magnificència de la casa ha de ser adient a la dignitat del propietari”. Aquest és el context en el que s’ha d’entendre el Palazzo Rucellai, la que va ser la residència del ric comerciant florentí Giovanni Rucellai.
La novetat del Palau Rucellai no la trobem en el plantejament general de l’edifici, el qual s’ha d’emmarcar en el context de la tradició toscana, sinó en l’ordenació de la façana. Alberti introdueix aquí un concepte nou: la verticalitat. Mentre que d’altres edificis florentins del Quattrocento presenten unes façanes en les quals destaca l’horitzontalitat, Alberti introdueix unes pilastres inserides entre les finestres que rescaten el classicisme de Roma: la complementarietat entre els elements arquitravats i els elements adovellats.
En posar els ulls sobre el Palazzo, la referència a la façana del Colisseu de Roma és obligada. Les pilastres sostenen l’entaulament i creen trams definits on s’inscriuen els arcs de mig punt de les finestres. A més, a cada pis s’utilitza un estil diferents a les pilastres: toscà a l’inferior, compost al segon, i corinti al tercer. Aquesta superposició d’estils esdevindria un dels motius d’articulació mural més habituals a l’arquitectura posterior, especialment als palaus romans del Cinquecento, però resultava una innovació total i trencadora en el moment de la seva construcció.
Però aquesta no és l’única referència a l’antiguitat romana que trobem en el palau. Per exemple, els pilastres del pis inferior s’alcen sobre un sòcol d’opus reticulatun i l’encoixinat es fa més pla, més mesurat en comparació amb el que presenten construccions com els Palaus Pitti o Medici. És a dir, Alberti introdueix la importància decorativa dels paraments en l’arquitectura civil.
Finalment, cal tenir en compte un altre element característic de l’arquitectura renaixentista: les proporcions. Les pilastres defineixen una magnitud vertical que es correspon amb les magnituds horitzontals. I és que segons Alberti la bellesa de l’arquitectura, entesa com a art, residia en les proporcions. Era necessari que els edificis presentessin una concordança entre totes les parts per presentar-se davant dels ulls humans com un tot perfecte. L’ornament que després pogués presentar l’edifici era un afegit que no funcionaria sense l’harmonia del conjunt. I val a dir que, en el cas de la residència dels Rucellai, bellesa i ornament es combinen de forma admirable.
