Amb el monument del Condottiero Gattamelata (1455) a Pàdua, Donatello (1386-1466) recull el tema clàssic de l’estàtua eqüestre de l’heroi, inspirant-se en el retrat romà de Marc Aureli, que en aquell temps encara s’identificava erròniament amb Constantí. El monument va ser encarregat com a obra funerària per a Erasmo de Narni, anomenat Gattamelata, i suposa la recuperació definitiva dels models del paganisme de l’antiguitat per donar-los un sentit cristià contemporani, en aquest cas en honor d’un guerrer modern. El Gattamelata inicia una tradició en l’estatuària occidental que arribaria fins el segle XIX.
L’escultura expressa la calma de l’home i del cavall, que constitueixen una unitat harmònica, visualment remarcada per la continuïtat del bastó de comandament i l’espassa, que tracen una línea diagonal que uneix cavall i cavaller. El Condottiero se’ns presenta idealitzat com un antic emperador romà passant revista a la tropa en una actitud de comandament i amb un gest de poder.
És notable l’estudi anatòmic del cavall i del genet, que mostra en els seus trets el pas d’una llarga vida. El gran realisme de la figura de l’animal, representant en una potent tensió, que sembla avançar lentament pel moviment que indiquen les seves potes, és una característica destacada dels trets renaixentistes de l’obra.
És també l’exaltació del guerrer humanista, figura característica de l’època. D’aquesta manera, la seva mirada es dirigeix al capdavant controlant tant el cavall com un exèrcit invisible, sempre amb el cap descobert. És a dir, pels humanistes no hi ha contradicció entre la virtut (virtus) dels antics i els moderns herois cristians. Gattemalatta era un mercenari que havia lluitat per defensar els interessos venecians, un guerrer humanista, un personatge digne d’exaltació i per això és representat, sense violència però amb autoritat, amb el bastó dels generals i l’enorme espasa, símbols del poder.
