L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.

Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.

La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:

1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.

2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.

Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.

Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.

L’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.

El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.

La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.

Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.

Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.

Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.