Amb l’església florentina de San Lorenzo (iniciada el 1421), Filippo Brunelleschi (1377-1446) crea un nou tipus d’església renaixentista inspirat en la planta basilical paleocristiana. Ara bé, l’arquitecte florentí no es limita a prendre elements de l’arquitectura clàssica, sinó que en la seva obra n’és capaç de copsar l’esperit: aspiració al cànon, sistema de proporcions perfectes, simplicitat de les formes geomètriques més pures i senzilles… San Lorenzo esdevé una síntesi d’humanisme i renaixement en el seu estat més pur.
La basílica presenta una planta de creu llatina molt allargada, amb tres naus al cos longitudinal i capelles laterals en tot el perímetre. L’absis és un quadrat regular de la mateixa mida que el creuer i els trams del transsepte. La coberta de la nau central és plana, decorada amb cassetons, a la manera de les basíliques paleocristianes. Les laterals, en canvi, es cobreixen amb voltes bufades (voltes de quatre punts), mentre que al creuer s’aixeca una cúpula semiesfèrica sobre petxines.
Segons els historiadors de l’art, la recuperació de les petxines en la transició d’un tram quadrat a una cobertura semiesfèrica que podem observar a San Lorenzo és una de les aportacions transcendentals que Brunelleschi va aportar a l’arquitectura moderna.
L’alçat interior presenta un pis d’arcades de mig punt sobre columnes corínties, un entaulament i un pis amb finestres que il•luminen de manera diàfana la nau central. Damunt dels capitells, Brunelleschi introdueix un fragment d’entaulament, una mena de cimaci, per tal de respectar la correspondència amb l’alçat dels murs laterals. En efecte, els murs laterals s’articulen per pillastres corínties que suporten un entaulament, elements que es corresponen amb les columnes i els cimacis de la nau central. Damunt de l’arc de mig punt de cada capella, un òcul circular il·lumina la nau lateral.
A l’extrem nord de la capçalera, Brunelleschi va construir la Sagristia Vella com un cub amb cúpula de mitja esfera destinat als usos religiosos. Posteriorment, Miquel Àngel edificaria, a l’altre costat, la Sagristia Nova com a capella funerària dels Medici.
Tot el conjunt està regit per un sistema de proporcions matemàtiques basat en el quadrat i el cercle. L’arquitectura de Brunelleschi és diàfana, fa ressaltar els elements estructurals (arcs, arquitraus, pilastres, etc.) amb el color gris de la pedra (l’anomenada pietra serena, característica de l’arquitectura toscana), la qual cosa, juntament amb el dibuix geomètric del paviment, mostra clarament les proporcions de cada part i del conjunt de l’edifici. A més, l’ordenació regular de l’espai, la simplicitat en la distribució dels elements i la utilització de columnes molt primes i arcs de mig punt per definir les diferents naus comporten el predomini de l’horitzontalitat per sobre de la verticalitat.
Brunelleschi tenia la voluntat d’erigir la seva obra arquitectònica com a gran protagonista, evitant la competència que podrien representar els artificis de pintors o escultors a la vegada que també cercava provocar en els visitants la sensació d’equilibri i de pau. I certament, ho va aconseguir.
