Figura excepcional del seu temps, l’Abat Oliba (971-1046) era el tercer fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, emparentat així amb Guifré el Pelós, el seu besavi. Format a Ripoll, en retirar-se el seu pare, va titular-se i va exercir com a comte de Berga i de Ripoll, però el seu caràcter tranquil i reservat va fer que aviat es retirés del govern temporal, renunciant als càrrecs comtals per entrar com a monjo a Santa Maria de Ripoll (1002). Iniciava així una carrera eclesiàstica que el convertiria en l’home clau per entendre la penetració del romànic a Catalunya. Tant en el que es refereix a l’arquitectura com a la importància cultural, política i social dels monestirs medievals.
Oliba va ser nomenat abat de Ripoll el 1008 i posteriorment abat de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya. De seguida va emprendre la reconstrucció espiritual i material d’ambdós cenobis, amb la reclamació dels béns que havien estat usurpats per la noblesa, la construcció dels edificis segons els principis de l’art romànic i amb l’impuls a les escoles i escriptoris respectius. La seva immensa tasca cultural va convertir el monestir de Santa Maria de Ripoll en un centre intel•lectual de primer ordre. També va ser un renovador de l’esperit monàstic a Catalunya, no sols als dos monestirs que governava, sinó a d’altres que va fundar, com Montserrat (1023) o Sant Miquel de Fluvià (1045).
El 1018, va ser nomenat bisbe de Vic, segurament pel suport exercit per la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, de la qual sempre va ser un bon amic, conseller i mitjancer en els temps difícils com els conflictes amb el seu fill Berenguer Ramon i el seu nét Ramon Berenguer. En les disputes que enfrontaven la casa comtal de Barcelona amb els altres comtats catalans, l’abat Oliba es va mantenir fidel al casal de Barcelona i a la seva voluntat de primacia sobre tot el territori. Ara bé, sempre més proper a la impostura d’Ermessenda que a la dels propis comtes de Barcelona.
Tenia trenta-vuit anys i des d’aleshores la seva activitat de govern es repartiria entre la diòcesi osonenca i els seus monestirs predilectes. Durant el bisbat, va exercir una gran activitat judicial, enfocada sobretot a la protecció dels béns i drets eclesiàstics. De la mateixa manera, va ser un ferm impulsor de les assemblees de Pau i Treva de Déu. Aquesta és la gran tasca de l’Abat Oliba: la creació d’un discurs i una iconografia completa de com hauria de ser l’activitat humana conforme a la moral cristiana en l’edat mitjana.
D’aquesta manera, Oliba cercarà raons històriques, doctrinals i bíbliques per a defensar la seva ideologia: la guerra és un fet negatiu per a la humanitat. I és que la guerra s’havia convertit, des del govern de Ramon Borrell, en la principal activitat de l’aristocràcia catalana i els seus vassalls. El país s’estava convertint, a gran velocitat, en una nació de guerrers, en una Catalunya de bellatores, la qual posava en perill la cultura de la pau defensada i somiada per Oliba. En aquell temps, l’ús de les armes era el desig, l’objectiu, dels joves sense terra. A la Catalunya comtal els castells de l’aristocràcia guerrera eren més importants, més nombrosos, que les ciutats episcopals i els monestirs.
L’abat va adonar-se’n del perill que suposava la gran influència d’aquesta aristocràcia guerrera en la presa de decisions de la política catalana de l’època. I, des de les seves conviccions, va ser conscient del seu paper en la història: havia d’enfrontar-se amb aquesta cultura de la guerra nascuda en els territoris de la frontera, ja fos entre els castellans, els castlans o els milites, els quals invertien grans quantitats de diners en la compra d’armament. Res no podia trobar-se més allunyat dels plantejaments d’Oliba que un sistema social fonamentat en la guerra. Ara bé, aquesta oposició al signe del seu temps en revela, a la vegada, un coneixement i una reflexió profunda i fonamentada sobre la societat de l’any 1000.
L’Església i l’Imperi Carolingi van ser les institucions més antigues en el monopoli del poder a la Catalunya medieval. Poques coses quedaven fora del seu domini i la realitat política es definia per la relació de forces entre els eclesiàstics i l’aristocràcia carolíngia, amb revoltes ocasionals protagonitzades pels pauperes. Trencats els lligams amb l’Imperi, política però no emocionalment, la integració de Catalunya en l’Europa medieval havia de passar necessàriament per l’Església mitjançant l’activitat dels monestirs, encarnació i execució de la seva obra. Això és el que Oliba va entendre a la perfecció.
La construcció d’una societat en la qual la guerra esdevenia l’eix principal va suposar un desafiament a l’equilibri de forces existent entre l’aristocràcia comtal i l’Església. És un debat català, però també europeu. És el debat sobre la gènesi del feudalisme. Això sí, amb les característiques peculiars que proporcionava la presència sarraïna a la Península Ibèrica.
És en aquest context quan Oliba propugna una societat sota la tutela dels bisbes. En absència del rei carolingi, independitzats de fet els comtats de la nova dinastia franca dels Capets, Oliba presenta l’Església com a únic garant de la pau i l’ordre públic. És una proposta que proposa definir les relacions socials no segons la cultura de la guerra, sinó conforme a la moral de l’Església. I aquesta proposta no significa oposar-se a l’autoritat del comte de Barcelona, sinó al model social sobre el qual descansa el seu poder.
Sobre aquesta concepció neixen les assemblees de Pau i Treva de Déu, institució que, probablement va ser inspirada per Oliba a Elna el 1022 i que va proclamar a Toluges (al Rosselló) el 1027. L’èxit de la iniciativa va portar-lo a anar eixamplant les assemblees en sínodes successius, com els celebrats a Vic el 1030 i el 1033, i que va acabar per traspassar les fronteres catalanes per introduir-se a l’Europa feudal.
Les assemblees de Pau i Treva es celebren en benefici dels propietaris de terres, homes i dones lliures amb dret a vendre, permutar o deixar en penyora els seus alous. Igualment, és un temps que permet que aquests homes i dones lliures portin davant la justícia eclesiàstica els seus problemes legals. En definitiva, és la conjunció de la utopia d’Oliba i el debat polític que proposa: durant uns dies la guerra i el pillatge són substituïts per la treva imposada per l’Església. Per tant, les assemblees de Pau i Treva neixen d’una necessitat política, de l’enfrontament entre dues concepcions del món oposades: la guerra i les ràtzies com a centre de l’ordenament jurídic i social contra la matriu agrícola i la pau com a fonaments d’una vida de treball.
Finalment, l’obra escrita personal d’Oliba va ser menor i de poques pretensions. Això sí, és una obra sempre pulcra i sensible amb el seu temps. Així, es coneixen quatre sermons panegírics, nou poemes i epitafis en vers, alguns de molt breus, dues encícliques mortuòries i vuit cartes. Entre els seus corresponents hi havia el rei Sanç III de Pamplona i els arquebisbes Gauslí de Bourges i Raiambald d’Arle. Els seus deixebles li sotmetien a la correcció els propis escrits o els hi dedicaven, com en el cas de Garcies de Cuixà o d’Oliba monjo.
Amb 75 anys, Oliba moria a Cuixà. Era el 30 d’octubre de 1046. L’encíclica mortuòria que a van redactar conjuntament els monjos de Ripoll i de Cuixà en la seva memòria va viatjar per bona part de l’Europa romànica tot recollint elogis d’ambients monàstics i catedrals ben allunyats de Catalunya. La seva figura, el seu pensament i el seu discurs havien esdevingut universals.
