Si hem d’escollir una figura per explicar els primers anys d’independència dels comtats catalans, aquesta ha de ser per força la d’Ermessenda de Carcassona (972-1058), filla del comte Roger I de Carcassona (els vincles familiars del feudalisme que sempre ens retornen al mateix punt) i esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell. De gran bellesa i forta personalitat, segurament Ermessenda va ser la dona més influent dels comtats catalans al llarg de l’època medieval. A través de la seva figura podrem entendre els regnats del seu marit Ramon Borrell, el seu fill Berenguer Ramon, i situar-nos en el temps del seu nét Ramon Berenguer I. I és que Ermessenda va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI.

El 993, aquesta jove de disset anys va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona, un jove d’uns vint-i-cinc anys que feia poc havia heretat els comtats de Barcelona i Urgell després de la mort del seu pare Borrell II. Al seu germà petit, Ermengol, li va correspondre el comtat d’Urgell. Seguint les normes visigòtiques, Ramon Borrell va regalar la desena part dels seus béns a Ermessenda en el moment de les noces. Aquest fet tindria una transcendència històrica importantíssima.

Al costat del seu marit, Ermessenda va dirigir els afers comtals, va presidir assemblees i tribunals i va participar en algunes campanyes militars, com les d’Al-Àndalus. En aquest sentit, la comtessa va posar tota la seva obstinació en reconstruir Barcelona i bona part de tot el territori desprès del pas devastador d’al-Mansur i els seu exèrcits el 985.

Si el regnat de Borrell II s’havia caracteritzat per les bones relacions amb Al-Àndalus fins a l’escomesa d’al-Mansur, Ramon Borrell va canviar aquesta política per passar a l’ofensiva. Així, el 1010 va reunir un exèrcit de 9.000 homes per lluitar contra el califa Sulayman. Els catalans victoriosos entraren a Còrdova i saquejaren la ciutat abans d’emprendre el camí de tornada. El cop va ser molt dur pel món islàmic i el prestigi dels catalans va veure’s reforçat malgrat el cost d’aquestes guerres que s’emportaren un terç dels expedicionaris, entre ells el germà del comte de Barcelona, Ermengol d’Urgell, i els bisbes de Barcelona, Vic i Girona. En realitat, aquesta victòria suposava molta glòria i poc profit pel comte de Barcelona.

La guerra, però, no havia acabat i mentre Ermessenda es dedicava a la reconstrucció i repoblació del país, Ramon Borrell ja planejava una nova expedició contra Còrdova. Tanmateix, el comte ja no dirigiria cap acció contra els musulmans ja que el setembre de 1017 va morir. Ramon Borrell tenia quaranta-cinc anys.

Mort el marit, Ermessenda va continuar dirigint la política del comtat com a tutora del seu fill Berenguer Ramon el Corbat, únic fill de la parella que amb només onze anys rebia el títol de comte de Barcelona. La comtessa es va mostrar molt hàbil i capaç en aquestes noves tasques que va haver de desenvolupar. Per a exercir el govern, Ermessenda va envoltar-se de consellers com el seu germà Pere, bisbe de Girona, o el cèlebre abat Oliva, abat de Ripoll, Cuixà i bisbe de Vic. Aquestes figures anirien per sempre lligades a la figura de la comtessa i serien fonamentals per entendre el govern de la Catalunya comtal.

El 1021, quan només tenia quinze anys, Berenguer Ramon va casar-se amb Sança de Castella, filla del comte castellà Sanç Garcia. Eren nous temps i amb la dinastia consolidada els comtats miraven cap a Castella i el seu enemic comú: Al-Àndalus. Així, el mil•lenni començava amb l’aliança matrimonial dels regnes hispànics. La nova situació, però, havia de ser motiu de les primeres tensions amb Ermessenda, ja que el nou comte va associar la seva muller al govern. A partir de 1023, el nom de Berenguer Ramon I ja precedia el d’Ermessenda en la documentació oficial.

La comtessa Sança moriria aviat, el 1026, amb temps per donar un hereu al comtat: el futur Ramon Berenguer I. Ermessenda tornava a situar-se en el bell mig del poder, però aparentment deixant governar al seu fill. Tot i això, els cronistes no són gens amables amb el govern de Berenguer Ramon el Corbat (dit així probablement per un defecte físic). En realitat, aquest no era ni inepte ni inactiu: era un home de pau, un comte amb poc caràcter i un tarannà pacífic, una forma de ser que no casava amb la bel·licositat del seu pare i la pressió nobiliària per prosseguir el conflicte amb els musulmans a la recerca de botins de guerra. El seu regnat va ser un temps de pau i reconstrucció.

D’aquesta manera, les fronteres no van avançar gaire en temps de Berenguer Ramon. Això sí, l’aplicació de les constitucions de Pau i Treva van ajudar al desenvolupament econòmic de mercaders i marxants, sobretot amb l’ampliació d’aquestes, des del vespre del dijous fins el matí dels dilluns. Sembla que aquesta política va ser més obra d’Ermessenda i l’abat Oliba que no pas del comte, però aquest els va deixar fer.

Berenguer Ramon va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç de Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se.

Tot i això, Ermessenda, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions. La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava.

El 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori: va executar fortes mesures de defensa de la vall d’Aro i Calonge davant dels atacs dels pirates sarraïns i va protegir amb abundants cabals diverses fundacions religioses, fonamentals per a la repoblació del país. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recomposat el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona.

Ermessenda va retirar-se als seus dominis de Sant Quirze de Besora, però només va sobreviure un any: el març de 1058, als 83 anys, moria la gran figura femenina de la història de la Catalunya medieval. Les seves restes mortals van ser enterrades a la catedral de Girona. Era la fi d’una etapa de la nostra història.