Borrell II (927-992) va ser hereu de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós, i en aquells on no governava era considerat com el primer dels comtes catalans, tal com es va poder observar el 977 durant la consagració de l’església de Ripoll en la qual va tenir un paper de preferència. Així, Borrell II va esdevenir el principal dirigent dels comtats catalans tot practicant una política que es movia en l’objectiu de mantenir una política amical entre els dos grans poders que l’envoltaven: el carolingi i el califal.
Ara bé, Borrell II va ampliar l’espectre de les relacions internacionals dels comtats catalans. Un nou aliat havia de fer acte de presència en aquest moment: el papat. D’aquesta manera, l’apropament a Roma perseguia objectius tant religiosos com polítics. Per a Borrell calia obtenir de la Santa Seu que Vic es convertís en un arquebisbat que agrupés els bisbats catalans mentre que Tarragona es trobés sota la dominació musulmana. Era una qüestió religiosa, però també política: aconseguir que Vic esdevingués arquebisbat suposava sostreure de Narbona, en mans carolíngies, el conjunt de l’església catalana i formar l’embrió d’un nucli eclesial català. Tanmateix, tot es va frustrar.
La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així, Borrell II sempre va intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.
L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.
La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.
Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.
El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.
Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.
Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.
D’aquesta manera, la derrota militar de 985 esdevé la clau de volta de la formació de la nació catalana. La familiaritat amb la derrota seria quelcom consubstancial a l’existència catalana, esglaons en el camí cap a la formació de la identitat de Catalunya com a poble. La independència dels comtats era el resultat d’una derrota, i aquesta havia succeït a Barcelona el 985.
