Catalunya, els comtats que configuraven la Marca Hispànica del vell Imperi de Carlemany, va convertir-se en el segle IX en un territori forjat sobre la legitimitat, una resposta als desitjos expansionistes d’Aquisgrà però també fonamentada en l’absència d’un poder unitari. La Marca Hispànica, els comtats catalans, eren un espai defensiu europeu davant l’amenaça de l’Emirat de Còrdova. D’aquesta manera, la Catalunya embrionària era un territori carolingi, un espai conscient de la seva identitat europea en oposició a l’Islam, però a la vegada un territori mestís com a conseqüència de les migracions dels hispani i els goti que havien arribat des del sud de l’Ebre.

És en aquest context en el qual es construirà la identitat catalana a partir de tres eixos fonamentals: la creació d’una dinastia pròpia, l’allunyament dels monarques carolingis i l’inici de l’ocupació dels territoris del sud.

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició creixent de l’Imperi Carolingi, va decidir l’emperador a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona i Rasés, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona. Guifré seria una figura excepcional, capaç d’unir en la seva figura els principis de legitimitat i conquesta. Un mite de la història de Catalunya. Mite, però personatge històric real. Una figura d’una importància i transcendència indubtable que ja en la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, era considerat com el pare de la pàtria i l’iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia.

Però, qui era Guifré? Fill del comte Sunifred I, el Pelós va néixer cap al 840 en un lloc indeterminat del territori d’Urgell-Cerdanya regit pel seu pare. Va rebre el comtat patern, no per herència, sinó per designació de Carles el Calb en l’Assemblea d’Attingy de 870. Més endavant, el 878, a Troyes i per voluntat del rei franc Lluís el Tartamut, Guifré va ser investit amb els honors de comte de Barcelona i Girona. Aquestes investidures, de designació carolíngia, significaven la restitució d’uns drets familiars, el naixement d’una dinastia comtal a Catalunya.

La dependència feble o llunyana respecte de la monarquia carolíngia va ser aprofitada per Guifré, el qual es veia com a senyor d’un gran territori i amb la seguretat de veure com els comtats propers es trobaven en mans de la pròpia família. D’aquesta manera, desitjós de connectar els seus nous dominis marítims amb els vells dominis pirenaics, Guifré va travessar la plana de Vic com un conqueridor. Era un exercici de voluntat política.

Aquesta voluntat política de construcció d’una dinastia va marcar sempre les seves accions: va restaurar esglésies, va concedir títols de propietat, va repoblar terres abandonades, va assegurar-se la fidelitat de la noblesa local, va ocupar i reconstruir fortaleses musulmanes… En definitiva, Guifré va envoltar-se d’una aura protectora en els seus dominis. El seu projecte dinàstic queda definit pel fet de confiar tots els càrrecs civils i eclesiàstics a membres de la seva extensa família.

La repoblació de la Catalunya central va ser una obra ideada i dirigida pel mateix Guifré, segurament la tasca més important. Famílies de la muntanya, empeses per la fam, van optar per abandonar les seves terres a la recerca d’una fortuna millor. D’aquesta manera, les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó, van ser repoblades. La repoblació va ser l’empresa més gran de la seva vida, tot i que no va ser pels efectes immediats, sinó per les conseqüències econòmiques i socials que aquesta acció tindria posteriorment, després d’aconseguir la independència respecte dels reis francs.

Paral·lelament, i com fill del seu temps, el Pelós va tenir cura de la reorganització eclesiàstica de les terres repoblades. Per exemple, va ser el promotor de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i va restaurar el Bisbat de Vic. De la mateixa manera, va reconstruir el castell de Cardona. Un acte més en el seu procés de la construcció de la identitat catalana el trobem en el fet que Guifré va voler ser enterrat a Ripoll, iniciant la història del panteó dels comtes de Barcelona.

Igualment, el segon eix del govern de Guifré va ser l’expansió cap al sud. Així, entre 879 i 890, els comtats van guanyar noves terres: a la Vall de Lord, a les contrades berguedanes, establint el comtat d’Osona. Una nova frontera amb la Hispània musulmana s’havia establert, més enllà del Llobregat, en l’anomenada Marca del Penedès.

Les accions d’eixamplament territorial dels comtats catalans van ser observades amb cautela des de la frontera musulmana. Finalment, la tasca de Guifré el Pelós va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. D’aquesta manera, els sarraïns, en veure l’expansió territorial impulsada per Guifré, van llançar una ofensiva comandada pel senyor de Lleida, Llop Ibn Muhammad. L’ofensiva va arribar a les portes de Barcelona on la tropa comtal va ser derrotada. Guifré resultaria ferit de mort a Navès, traspassant l’11 d’agost de 897.

La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta narració òbviament és falsa, nascuda en el segle XVI de la mà de l’alemany Pere-Antoni Beuter, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa una figura històrica ben real.

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats. Així, els fills del comte es partiren els comtats. Des d’aquest moment, el principi d’hereditat tenia una validesa indiscutible.

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca, però això ja no va canviar el nou estatus dels comtats: el rei franc havia quedat separat de fet de tota atribució successòria. La dinastia comtal catalana acabava de néixer i uns territoris que eren una simple administració territorial de l’Imperi esdevenien el germen d’un país. La història catalana només havia començat.