El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució política i lideratge del món capitalista

La Segona Guerra Mundial va comportar la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre el món capitalista occidental. En aquest sentit, el predomini i lideratge dels Estats Units descansava sobre tres grans pilars: econòmic, polític i militar.

a. La superioritat tecnològica i econòmica: en la postguerra els EUA disposaven de dos terços de les reserves d’or mundials i concentraven gairebé el 50% de la riquesa del planeta. L’abandonament del proteccionisme va possibilitar que els productes nord-americans inundessin els mercats internacionals; es va produir una elevada inversió en investigació i desenvolupament que va permetre un alt nivell d’innovació i desenvolupament industrial; i van aparèixer grans empreses multinacionals que van estendre’s pel món capitalista.

b. El prestigi polític: la intervenció decisiva en la Segona Guerra Mundial possibilitant la derrota del nazisme i el feixisme havia convertit els EUA en el líder de les potències democràtiques.

c. La potència militar: l’arsenal nord-americà era superior a tots els existents, a més de disposar en exclusiva, fins el 1949, d’armament nuclear.

L’actuació dels Estats Units en el context de la Guerra Freda va centrar-se en dos objectius primordials: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. D’aquesta manera, la creixent bipolaritat política articulada al voltant dels EUA i la URSS va afavorir el lideratge nord-americà ja que la tensió existent impedia l’aparició de qualsevol poder alternatiu.

Conscients que el millorament de l’economia a Europa seria l’arma més eficaç per aturar el progrés del comunisme, els Estats Units van desenvolupar una intensa ajuda a Europa mitjançant el Pla Marshall (1947) i també van fomentar la creació d’una xarxa d’aliances, de pactes i de bases militars (OTAN) amb l’objectiu d’aïllar la URSS i refermar el seu lideratge. Així, ni tan sols el fet que països com França i Gran Bretanya desenvolupessin armament nuclear va posar en qüestió el lideratge dels Estats Units.

En el pla polític, els dos grans partits del país, els demòcrates i els republicans, van anar rellevant-se en el poder. Els demòcrates, més partidaris de l’intervencionisme estatal i de promoure lleis socials, van ostentar la presidència en els primers anys de postguerra a través del mandat de Harry S. Truman (1945-1953). Durant el mandat demòcrata, els EUA van abandonar definitivament la seva política aïllacionista per passar a exercir el lideratge capitalista a nivell mundial en el context de la lluita contra el comunisme. Els eixos de la seva política van ser la contenció del comunisme i evitar que països com Grècia o Turquia s’introduïssin en l’òrbita soviètica.

Harry Truman.jpg
Harry S. Truman

El 1953, però, els republicans van accedir al poder i van protagonitzar un gir polític conservador i profundament anticomunista. Així, la presidència de Dwight D. Eisenhower (1953-1961) va representar un gir en la política exterior: s’iniciava una política exterior agressiva ja que va frenar el creixement dels pressupostos militars, però va ampliar l’àrea d’interès estratègic dels EUA a l’Àsia i l’Orient Mitjà a través de les aliances militars. Igualment, és en aquest període quan es generalitzen les intervencions dels serveis secrets (CIA) i de l’espionatge per controlar governs sospitosos. Aquestes polítiques van anar acompanyades d’un augment dels interessos econòmics en els territoris d’influència i de l’expansió de les multinacionals nord-americanes.

Dwight_D._Eisenhower.jpg
Dwight D. Eisenhower

A partir dels anys seixanta, la superioritat dels Estats Units al món occidental va començar a erosionar-se. En aquest sentit, cal tenir en compte la recuperació d’Europa i del Japó després de la llarga reconstrucció de postguerra esdevenint competència econòmica; l’existència d’un ampli sector de pobres i marginats i els conflictes derivats de la discriminació racial en l’interior del país; i l’augment del temor a un atac soviètic en territori nord-americà. I serien els demòcrates els encarregats de fer front a aquesta situació.

És en aquest context quan el demòcrata John F. Kennedy (1961-1963) arriba a la presidència dels Estats Units. El seu programa de govern pretenia retornar els EUA al dinamisme de postguerra i recuperar la confiança de la població tot rellançant l’economia i la tecnologia (són els anys de la cursa espacial) a la vegada que s’enfrontaven els reptes d’acabar amb les desigualtats socials i racials. En el pla exterior, Kennedy va optar pel que s’anomena com a “resposta flexible” en funció de les “agressions” soviètiques.

John_F._Kennedy.jpg
John F. Kennedy

L’assassinat de Kennedy, el 1963, va ser un cop dur pel país i per les expectatives dels demòcrates, però el seu successor Lyndon B. Johnson (1963-1969) va mantenir el poder. Durant la dècada demòcrata, l’intervencionisme nord-americà va mantenir-se amb tota la seva força. Els eixos de la política exterior van combinar l’intervencionisme militar (conflictes a Àsia com la Guerra de Vietnam) amb l’ajuda econòmica (especialment a Iberoamèrica) a més de potenciar la cursa d’armaments amb la URSS a la conquesta de la consolidació de la superioritat estratègica.

Lyndon_Johnson.jpg
Lyndon B. Johnson

Va ser amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en la figura del president Richard Nixon (1969-1974) quan va produir-se un cert replegament nord-americà en el context de la coexistència pacífica i com a conseqüència de la derrota humiliant al Vietnam. Començava el temps de la distensió. Tanmateix, el suport a les dictadures iberoamericanes va ser un element que va definir el mandat de Nixon, política exemplificada en el suport al cop d’Estat de Pinochet a Xile, el recolzament a les dictadures militars argentines o el suport a Somoza a Nicaragua.

Richard_Nixon.jpg
Richard Nixon

Ara bé, la tomba política de Nixon va ser la política interna i l’esclat de l’escàndol Watergate que va obligar el president a dimitir l’agost de 1974, un fet sense precedents en la història nord-americana. El va substituir el seu vicepresident Gerald Ford (1974-1977), practicant una política marcadament continuista.

Gerald_Ford.jpg
Gerald Ford

Amb l’interludi demòcrata de Jimmy Carter (1977-1981) els Estats Units van aprofundir en la política de la distensió. Carter, en nom d’una nova moral pública, va retirar el suport als dictadors iberoamericans, però la realitat és que els EUA van practicar una política exterior erràtica en aquest període. Carter va inaugurar l’anomenada “responsabilitat compartida” segons la qual Europa havia d’implicar-se en la factura de la Guerra Freda a la vegada que s’iniciaven projectes de desarmament. Tanmateix, el govern de Carter va veure’s sacsejat per la reacció integrista a l’Iran, la revolució sandinista i l’expansió soviètica a l’Àfrica i l’Afganistan.

Jimmy Carter.jpg
Jimmy Carter

L’arribada a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-1989) va significar un gir en la política exterior que va comportar la fi de la distensió. Així, Reagan va iniciar un rearmament que perseguia la recuperació de l’hegemonia mundial dels Estats Units i el reforçament del seu lideratge en bloc capitalista occidental. Tot i això, després d’un primer mandat agressiu, les relacions amb la URSS van desglaçar-se gràcies a la política de Gorbatxov i la marcada decadència del gegant soviètic. Ara bé, amb la caiguda de la URSS no trigarien a aparèixer nous enemics, ja fossin reals o ficticis, que qüestionaven el poder nord-americà i justificaven la política exterior i militar del “guardià” del món civilitzat: l’Iran dels aiatol·làs, la Cuba de Fidel Castro, els sandinistes de Nicaragua o la Líbia de Gaddafi.

President_Reagan_1981.jpg
Ronald Reagan

comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS