Vaig descobrir Tony Judt no per la seva monumental Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006), l’obra que va donar-li una merescuda fama com a historiador del segle XX i va convertir-lo en una figura intel·lectual de referència en el nostre país, sinó per Pasado Imperfecto. Los intelectuales franceses, 1944-1956 (Taurus, 2007), un repàs a l’emergència de la intel·lectualitat, entesa en el seu sentit més ampli, en l’ambient de la postguerra i en el debat sobre el comunisme. Una obra menys coneguda, però imprescindible per entendre la França del segle XX. Més endavant m’enfrontaria amb Postguerra (les obres monumentals mereixen un moment especial de les nostres vides per enfrontar-nos-hi i pair bé el seu contingut) i amb la magnífica selecció d’articles reunits a Sobre el olvidado siglo XX (Taurus, 2008).
Al llarg dels seus escrits ja es podia percebre una preocupació fonamental: la pèrdua de contacte entre la nostra generació i el passat. La victòria d’allò que s’ha anomenat neoliberalisme des dels anys vuitanta del segle passat, i que no és res nou sinó el retorn a les regles econòmiques i socials del capitalisme sense frens, havia trencat amb les generacions anteriors, aquelles que debatien políticament i des d’una concepció global sobre la necessitat d’una ètica social i econòmica individual i col·lectiva. Aquesta era la preocupació que sobrevolava la seva obra. Per això va treballar el món intel·lectual, per trobar quan s’havia produït aquesta desconnexió entre passat i present i apropar-nos, a la vegada, el pensament heterodox que no feia tant era l’hegemònic.
Encara recordo l’impacte que va produir-me llegir el seu obituari a El País un ensopit dia de l’agost de 2010. Havíem perdut una de les veus més lúcides i capacitades del nostre temps. Poques vegades es combinen erudició, anàlisi i capacitat d’expressió i comunicació en aquest nivell. A continuació van arribar les seves darreres obres. La més humana és El refugi de la memòria (La Magrana, 2011), un testament vital que esdevenia un recorregut per una biografia excepcional, una manera extraordinària de plantar cara a la malaltia que estava acabant amb ell. Però sobretot va arribar El món no se’n surt (La Magrana, 2010), un tractat sobre els malestars del present que analitza com pocs l’estat del món, ple d’idees i d’informació, ple d’anàlisi i reflexió, un viatge per present i passat advertint dels perills que corria i corre el sector públic en mans del neoliberalisme escudat en els efectes de la crisi econòmica que ell mateix ha produït.
Avui, per acabar el 2011, per la seva vigència i lucidesa analítica, però també com a homenatge a un dels historiadors compromesos i valents que ens va deixar el canvi de segle, reproduïm un petit fragment de la introducció de El món no se’n surt, una autodenominada “guia per a perplexos” pel propi autor. I és que, dos anys després de la seva mort, el món segueix sense sortir-se’n. A través de la seva lectura podrem entrar en el 2012 amb noves eines per a la reflexió de la realitat del nostre temps.
Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.
La qualitat materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Bona part del que avui sembla “natural” data dels anys vuitanta: l’obsessió amb la creació de riquesa, el culte a la privatització i al sector privat, les disparitats creixents entre rics i pobres. I, per damunt de tot, la retòrica que ho acompanya: admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit.
No podem continuar vivint així. La petita crisi del 2008 [sic] va ser un recordatori que el capitalisme laissez-faire és el seu pitjor enemic: abans o després ha de caure víctima dels seus propis excessos i recórrer a l’estat per al seu rescat. Tanmateix, si no fem altra cosa que recollir les engrunes i seguir com abans, caldrà esperar trastorns més greus els propers anys.
Sigui com sigui, semblem incapaços de concebre alternatives. Això també és nou […].
Molts països europeus han practicat llargament una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat la manera de predicar-la. Els socialdemòcrates d’avui estan a la defensiva i demanen perdó. Les crítiques dels convençuts que el model europeu és car o econòmicament ineficient han estat admeses sense rèplica. Tot i així, l’estat del benestar no ha perdut ni un bri de popularitat entre els seus beneficiaris: enlloc d’Europa no hi ha defensors de l’abolició de la sanitat pública, d’acabar amb l’ensenyament gratuït o subvencionat o de reduir el transport públic i d’altres serveis essencials […].
Ras i curt, la necessitat pràctica d’estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no està “repensant” l’estat. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l’interès o els principis col·lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d’eleccions europees posteriors a l’ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates obtinguessin resultats mediocres. Malgrat l’esfondrament del mercat, van ser del tot maldestres a l’hora d’aprofitar l’ocasió.
Si pretén que la prenguin seriosament de nou, l’esquerra ha de trobar la seva veu. Hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitat;, injustícies de classe i de casta; explotació econòmica domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n’hi ha prou, però, d’identificar les errades del “sistema” i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències. La irresponsable infatuació retòrica de dècades passades no va fer gaire servei a l’esquerra.
Hem entrat en una era d’inseguretat: econòmica, física, política. El fet que en siguem en bona mesura inconscients no ens alleuja particularment: el 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por –del canvi, del declivi, dels forans i d’un món poc familiar– corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.
Tot canvi és pertorbador. Ja hem vist que l’espectre del terrorisme en té prou per trasbalsar democràcies estables. El canvi climàtic tindrà conseqüències més dramàtiques encara. Homes i dones es veuran abocats novament a fer valdre els recursos de l’estat. Fiaran la seva protecció als seus líders i representants polítics: les societats obertes seran induïdes a recloure’s, a sacrificar la llibertat per la “seguretat”. La tria ja no es jugarà entre estat i mercat, sinó entre dues menes d’estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper del govern. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres […].
One Response
Benvolgut,
El teu article em sembla un bon i merescut homenatge a la figura de Tony Judt. A banda de les obres que proposes, que com a historiador també em semblen obres de referència, et recomano la magnífica El refugi de la memòria. Si no vaig errat és la seva darrera obra i en un moment en que ell ja no es pot valer per ell mateix per gairebé res i en que tan sols li queda la memòria, l’autor ens proposa un viatge per la seva pròpia vida a partir dels seus records més íntims. El resultat és un viatge emocionant per l’Anglaterra de post-guerra impressionant.
Bé, moltes gràcies per la teva feina i ànims pel proper any 2012!