La resistència a col·laborar amb el franquisme va ser molt feble i només va donar-se en determinats nuclis. La por a la repressió institucionalitzada que practicava el règim va triomfar. La majoria de la gent va quedar-se a casa i va optar per evitar qualsevol tipus de complicació que impliqués un posicionament polític. Tanmateix, conforme van anar passant els anys, aquesta resistència es convertiria en oposició, però sempre de pocs. El primer franquisme va imposar-se amb claredat.
La primera resistència entre els perdedors tingueren lloc el mateix 1939 i van consistir en l’oferiment d’ajuda personal: amagar persones que havien quedat desconnectades de l’exèrcit republicà, amagar militants polítics i sindicals perseguits, donar suport a les persones que eren perseguides, falsificar documentació, ajudar famílies econòmicament, ajudar els republicans a sortir del país per les incipients vies d’evasió cap a França, etc. Aquestes accions de suport als presos i als represaliats permetran mantenir viva la memòria i la identitat, però no eren una lluita efectiva a curt termini. Tanmateix, mantenir la identitat política permetrà, a llarg termini, l’aparició d’una nova generació que mantingui viva la lluita.
Així, en una primera etapa, en els anys quaranta, l’oposició al franquisme va caracteritzar-se per la difícil i arriscada reconstrucció de les forces polítiques i sindicals que la desfeta republicana i l’exili havien esmicolat. Així, tot i la implacable repressió policial, que constantment desarticulava les organitzacions clandestines i n’empresonava els dirigents, nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM, i republicans com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura a l’interior del país.
Algunes organitzacions com la CNT, les JJLL, el POUM, el PSUC i les JSU havien deixat petits grups organitzats a l’interior del país a la seva retirada el 1939. Aquesta havia de ser la base per a la resistència clandestina, però aviat van ser desarticulades per la policia franquista. Així, la reorganització de les forces d’oposició hauria de realitzar-se lentament sobre la base de l’arribada des de França d’antics militants i de la sortida de les presons de gent experimentada.
El més significatiu, però, va ser el manteniment, entre 1939 i 1952, d’una activitat guerrillera de resistència armada, articulada a través del maquis i protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a admetre la derrota. Així, des de França, van organitzar-se partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar en territori espanyol i van actuar en les zones rurals i de muntanya, tot i que també van organitzar algunes accions significatives en grans ciutats com Madrid o Barcelona. La manca d’unitat entre les forces polítiques de l’oposició antifranquista va fer que les accions armades no es realitzessin de forma conjunta i integrades en unes mateixes unitats de combat, sinó que cada grup va potenciar les seves pròpies operacions bèl·liques.
En el context de l’ambient d’eufòria de l’estiu de 1944 (alliberament aliat de França) i tenint en compte que molts republicans espanyols havien participat activament en la lluita de la resistència antifeixista a França, les organitzacions antifranquistes van planejar l’increment de l’acció militar contra el règim de Franco. Aquell mateix estiu van iniciar-se les infiltracions de grups armats per la frontera francesa. Uns tenien la intenció d’establir-se a determinades zones catalanes i d’altres pretenien arribar a diferents indrets de l’Estat espanyol per crear nuclis guerrillers contra el règim.
L’acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d’octubre de 1944. Uns 3.000 guerrillers ben armats i organitzats en brigades van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistes existents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, amb l’excepció de Viella. Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca de suport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar –el govern franquista va concentrar a Catalunya prop de 40.000 soldats l’hivern de 1944-1945–, els maquis van haver de retirar-se.
Malgrat aquesta desfeta, l’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunes accions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins el 1952. Es tractava, però, d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim. Les seves accions eren silenciades per la premsa controlada pel franquisme, excepte les accions més destructives que eren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política. A més, la Guardia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis, especialment a partir de la creació de la contraguerrilla.
Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. La vella oposició antifranquista va fracassar en el seu intent de derrocar el règim franquista per la persistent i brutal política repressiva del règim i per l’actitud passiva i tolerant amb la dictadura dels països occidentals, però també per les seves pròpies febleses i errades polítiques. L’oposició es mostrà incapaç d’oferir una alternativa política coherent al franquisme així com d’articular una alternativa unitària que propiciés una acció comuna.
En definitiva, l’oposició va pecar de certa insensibilitat per comprendre quina era la situació real, moral i material de les classes populars catalanes que restaven al país. No van ser capaços d’entendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i les dificultats reals que havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armada després de la llarga guerra era impensable.
Moltes organitzacions van quedar fortament delmades (CNT) i d’altres pràcticament van desaparèixer del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes), mentre que unes altres tot i mantenir alguna presència interior es desgastaven per les lluites intestines i les escissions que es produïen des de l’exili (PSOE). Els que millor resistien eren els comunistes del PSUC-PCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.
D’aquesta manera, arribats als anys cinquanta, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim, un període en el qual prendrien el protagonisme les classes populars. Així, l’antifranquisme s’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. I les organitzacions polítiques que volien sobreviure en l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estava produint al país. La resistència quotidiana serà la que permetrà el manteniment de la memòria i la resistència tot i la repressió franquista.
