En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones que havien mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà van haver d’abandonar Espanya per fugir de la repressió franquista. Militars, civils, dones, nens i ancians van creuar la frontera donant lloc a una importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical, professional, artístic i científic pel país.
Així, els exiliats van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havien emprés el camí cap a l’Amèrica Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar per la travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en els camps de refugiats que les autoritats de la III República francesa havien improvisat per acollir-los. Finalment, bona part dels fugitius van acabar per retornar a Espanya davant el compromís del règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessin comés delictes. Promesa que el franquisme no va complir en cap moment.
D’aquesta manera, entre 150.000 i 200.000 persones van ser les que van configurar l’exili espanyol en la postguerra. Moltes de les quals moririen a l’exili i d’altres que només retornarien al país després de la mort del dictador. Respecte de Catalunya, la xifra d’exiliats definitius va situar-se al voltant de les 50.000 persones, és a dir, un de cada tres exiliats republicans va ser català.
D’entre els exiliats republicans, a França va establir-se una important colònia, repartits per ciutats com París, Tolosa, Montauban, Albi, Perpinyà o Bordeus. La seva situació, però, aviat va esdevenir força difícil ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi del país i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy van passar a ser considerats uns elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així, molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme, fins al punt que alguns van ser deportats a camps de concentració on van trobar la mort.
La situació política de França va comportar que molts dels exiliats republicans fugissin a la Gran Bretanya i Amèrica, però d’altres van optar per continuar els seu compromís polític i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contra l’ocupant nazi. Actualment, una placa situada a la plaça de l’Hôtel de Ville de París recorda la seva lluita per l’alliberament de la capital.
D’altra banda, a l’Amèrica Llatina també va instal·lar-se una important colònia d’exiliats espanyols. Bona part d’aquests refugiats va optar per Mèxic, únic país que des d’un principi s’havia mostrat inequívocament favorable a la causa republicana i que gràcies a la decisió política del president Lázaro Cárdenas va acollir generosament aquells exiliats que arribaven al seu país i no va reconèixer el govern de Franco. D’altres països americans que van acollir exiliats espanyols van ser Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba.
Finalment, també va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que van optar per refugiar-se a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3.000 infants espanyols que hi havien estat enviats l’any 1937.
Des d’aquest complex mapa de l’exili republicà va desenvolupar-se una part molt important de l’oposició política al franquisme, especialment en els primers anys del règim, i les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuar funcionant, amb moltes dificultats, des de l’exili. Per exemple, i pel que fa al govern republicà, a Mèxic, el 1945, van celebrar-se la primera reunió de les Corts republicanes a l’exili. En aquesta reunió va escollir-se un president (Diego Martínez Barrio) i un govern a l’exili (encapçalat per José Giral). Aquesta institució política continuaria activa fins el 1977.
En el cas del govern de la Generalitat de Catalunya, el 1939, la classe política catalana de l’exili es trobava força fragmentada i les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a la guerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortes tibantors i rancúnies. A més, un cop va instal·lar-se a París, el 1939, el president de la Generalitat, Lluís Companys, ja no va poder reunir més el seu govern: la Gestapo el detindria el setembre de 1940 i el lliuraria a la policia espanyola per morir afusellat un mes després en el castell de Montjuïc.
La mort del president Companys, executat pel franquisme, va comportar que Josep Irla, el que era president del Parlament català, assumís el càrrec de president de la Generalitat a l’exili, però Irla no va poder actuar públicament fins l’any 1944 per la manca de recursos i la situació bèl·lica.
Davant la inoperància de la Generalitat, el juliol de 1940, a Londres, va formar-se el Consell Nacional de Catalunya, organisme que havia de mantenir contactes amb els aliats en nom del govern de Catalunya. El Consell de Londres, presidit per Pi i Sunyer, també pretenia establir relacions amb totes les comunitats d’exiliats catalans arreu del món. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell i va nomenar un delegat de la Generalitat per estar informat de les seves accions. Això va provocar una confusa i llarga crisi i a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir entre els partidaris del Consell de Londres i els partidaris del president Irla.
Així, entre 1939 i 1943, durant els anys de major repressió franquista i del predomini de la iniciativa alemanya a la Segona Guerra Mundial, l’oposició catalana de l’exili es trobava en un dels moments de màxima divisió, dispersió i inoperància política. Les divisions entre els partits a l’exili eren extraordinàries, fins al punt que no existien organitzacions fermes d’oposició al franquisme i entre les que existien van establir-se uns lligams força febles. A més, l’esperança de l’exili a mida que arribava el final de la Segona Guerra Mundial era que es produís una intervenció aliada a Catalunya, però els aliats només acceptaven com a interlocutor vàlid al govern de la República, i en ocasions ni a aquest.
També cal tenir present la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC), format per joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939, el seu principal promotor, Joan Cornudella, volia convertir el FNC en una instància unitària de totes les organitzacions antifranquistes catalanes sense que aquestes haguessin de dissoldre’s com a grup. El FNC va arribar a crear una important xarxa de comunicacions i evasions entre Catalunya i França i va atreure molts joves nacionalistes que mantenien posicions crítiques respecte a l’actuació del govern de la Generalitat durant la guerra.
Entre 1944 i 1947, l’antifranquisme a l’exili va practicar una notòria activitat que es veia esperonada per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial i la derrota del feixisme a Europa, fet que s’interpretava com la instauració de les condicions internacionals necessàries perquè el règim caigués. La possibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va fer possible que s’articulessin plataformes unitàries d’oposició. Per exemple, el 1945, va formar-se l’Aliança de Forces Democràtiques de Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes. La realitat, però, era que els aliats no tenien cap intenció d’intervenir a Espanya.
A més, aviat sorgirien discrepàncies entre les forces republicanes. Alguns sectors del PSOE i els sectors més reformistes de l’anarcosindicalisme van apropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar una àmplia plataforma d’actuació contra el franquisme que hauria de desembocar en un procés constituent. En canvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors àcrates de la CNT insistien en la restauració del règim republicà. Massa fragmentació com per practicar una política unitària. D’aquesta manera, els polítics de l’exili aviat van perdre la seva relació amb l’interior.
Paral·lelament, el 1945, finalitzada la Segona Guerra Mundial, Irla va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, etc.), però aquest gabinet tan sols va sobreviure dos anys i clouria la seva breu trajectòria el 1948 amb la dimissió d’Irla. La Generalitat va esdevenir una institució política fantasma fins el 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qual formaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser un fet residual que no tindria cap ressonància política real a l’interior del país.
