Els frescos de l’absis de l’església de Sant Climent de Taüll, i fonamentalment el Pantocràtor, són un exponent del punt àlgid del romànic català tant en bellesa com en tècnica. La decoració pictòrica de l’església va realitzar-se, amb tota probabilitat, abans del 1123, ja que la inscripció que commemora la consagració del temple en aquesta data presenta evidents semblances amb les pintures de l’absis. La part més interessant del conjunt són les pintures murals de l’absis central i dels dos arcs precedents, les quals actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
La tècnica utilitzada és l’habitual en la pintura mural catalana de l’època: el fresc sec, que permet la superposició de diferents capes de pintura. En el cas del pintor de Sant Climent de Taüll és molt notable la seva fermesa en el dibuix, l’àmplia gama de colors emprats, inusualment brillants, la qualitat dels pigments utilitzats, com el blau de lapislàtzuli, i la gran capacitat per compondre i geometritzar les formes. Aquesta combinació ha atorgat als frescos de Taüll un lloc preferent en la pintura romànica europea.
L’estructura compositiva es fa ressò de la tradició romànica de dividir l’absis en diversos registres. El primer, amb el Pantocràtor, els àngels i els apòstols, que representa el cel; i el segon representa a l’Església. Així, faltaria un tercer registre, que no es va arribar a representar, que simbolitzaria la el món terrenal. D’aquesta manera, el tema de la pintura és única i exclusivament religiós i la seva funció és eminentment didàctica.
A la mitja volta de l’absis, de quatre metres de diàmetre, es representa el Pantocràtor emmarcat dins la màndorla o ametlla mística, amb un Crist en majestat assegut sobre l’arc del cel i flanquejat per les lletres gregues alfa (α) i omega (Ω) que ens recorden que Déu és el principi i el final de totes les coses. La mà dreta s’aixeca en actitud de benedicció mentre que amb l’esquerra ens mostra el llibre sagrat, la Bíblia, amb la inscripció EGO SUM LUX MUNDI (jo sóc la llum del món).
Des del punt de vista formal, el Pantocràtor resulta una imatge excepcional. La màndorla que rodeja la figura de Crist, així com l’arc que li serveix de setial, estan acuradament treballats amb sanefes geomètriques i vegetals respectivament. Sobre el fons blau, la túnica i el cos es perfilen per les línies precises del dibuix, gruixut de traç enèrgic, que revelen la mà d’un pintor excel·lent que dominava la tècnica a la perfecció.
La figura de Crist pren unes dimensions sobrehumanes en comparació de la resta de components del fresc, traslladant a l’obra un evident component antinaturalista. El Crist es composa, això sí, amb un gran rigor geomètric. La cintura de Crist actua com a eix horitzontal: a dalt, les línies de la túnica i el cap dibuixen un triangle equilàter; a baix, els genolls i els peus formen un trapezi regular. Per tant, la simetria domina la pintura, tant verticalment com horitzontalment, i només es trenca per la diferent actitud de les mans.
El que més destaca són els ulls penetrants que expressen l’autoritat d’un déu disposat a jutjar. El rostre del fill de Déu es construeix amb les línies onejants del cabell i la barba, i els trets de la cara s’ordenen a partir de dues línies que dibuixen el nas i emmarquen els ulls, construïts a base de formes regulars i geomètriques. El resultat és, en definitiva, una imatge majestàtica i solemne, l’expressió intel·lectual de la bellesa a partir del principi de la simetria, un dels principis reguladors de l’univers medieval.
Més enllà del Crist, la resta de figures del fresc omplen un pla únic i estan disposades en franges paral·leles a partir d’una estructuració juxtaposada.
D’aquesta manera, a la resta del casquet, sobre un fons composat per tres franges de colors llisos (blau, ocre i negre) hi ha un original Tetramorfs: quatre rodelles a la part inferior emmarquen dos àngels i els símbols de Marc (lleó) i Lluc (brau), i a dalt dos àngels amb els símbols de Joan (àguila) i Mateu torcen els cos per acomodar-se a la curvatura de la volta. En els angles inferiors, les figures d’un querubí i un serafí equilibren la composició.
Al cilindre, sota unes arcades, la tosquedat de les quals contrasta amb l’elegància de la resta del conjunt, trobem la Verge i els sants, identificats per una inscripció que actua com a separació dels dos àmbits, el celestial de la volta i el terrenal del cilindre. Finalment, la iconografia es completa, a l’intradós dels arcs que precedeixen l’absis, amb la presència de la Dextra Domini, la mà de Déu representada en actitud de beneir, i amb l’anyell de set ulls.
No hi ha un acord unànime sobre les influències que reflecteix el conjunt iconogràfic dels frescos de Sant Climent de Taüll. En primer lloc, els experts fan referència al bizantisme, fonamentant-se en l’aspecte general de l’obra; en segon lloc, l’ús de la cal·ligrafia ens remetria a les reminiscències aràbigues; en tercer lloc, els fons a base de franges de color i la presència de les miniatures posa la composició en contacte amb l’art mossàrab; i, finalment, la visió de la Teofania ordenada a l’entorn d’una figura solemne i gegant posa l’obra en relació directa amb els timpans romànics de Moissac i Vézelay.
