El fenomen de les peregrinacions dels fidels durant l’edat mitjana va afavorir la unificació litúrgica del cristianisme occidental i l’intercanvi d’idees o experiències culturals entre les diferents regions europees. La Península Ibèrica va veure’s beneficiada d’aquest fenomen gràcies al descobriment/invenció del sepulcre de l’apòstol Sant Jaume (Santiago) en el segle IX, fet que va permetre la integració del petit Regne d’Astúries en els corrents culturals europeus del període, a més de generar la fundació de la ciutat de Santiago i un fenomen de peregrinacions massives cap terres gallegues.
D’aquesta manera, l’occident europeu va convertir el Finis Terrae gallec en el centre occidental de pelegrinatges més important després de la ciutat de Roma. El camí de Sant Jaume partia des de diferents indrets de França fins a, un cop travessat el pas fronterer dels Pirineus, convergir en la localitat navarresa de Puente de la Reina. La meta del recorregut era la catedral compostel·lana, el denominat Campus Stellae, on es venerava el presumpte sepulcre de l’apòstol.
Des del segle IX, quan va edificar-se la primitiva catedral, diverses construccions van anar succeint-se fins que el bisbe Diego Peláez va decidir la construcció d’un gran santuari que allotgés el sepulcre i donés cabuda al pelegrinatge ascendent. Així, el 1075 s’iniciava la construcció de la catedral a càrrec del mestre Bernardo el Vell, però la participació de Peláez en una conspiració nobiliària contra el rei Alfons VI va aturar les obres. I aquestes no es reprendrien fins el 1093, quan, sota l’impuls del bisbe Diego Gelmírez, va iniciar-se la reconstrucció. Podem afirmar que Gelmírez va ser l’autèntic inspirador de l’actual edifici.
El 1122 la catedral estava pràcticament acabada, però encara faltava per aixecar-se la façana occidental, la qual va bastir-se a partir del 1168 sota la direcció del mestre Mateu. La construcció va ser relativament ràpida i l’edifici, consagrat el 1211, presenta una notable unitat estilística.
La disposició de l’edifici s’inspira en models francesos com Saint-Sernin de Toulouse. Així, la planta és de creu llatina amb un cos longitudinal de tres naus, la central coberta per volta de canó amb arcs faixons que la divideixen en deu trams i les laterals amb voltes d’aresta. El transsepte està totalment envoltat per naus col·laterals i ofereix l’aspecte d’una autèntica basílica. L’amplada de la nau central (8,10 metres) és el doble que cadascuna de les laterals (4 metres), idèntica proporció que tenen les naus del transsepte. L’estructura de l’edifici està situada sobre una àrea de vuit mil metres quadrats.
La capçalera s’organitza en un únic absis cobert per una volta de quart d’esfera, amb deambulatori i cinc capelles radials al seu voltant, la central de planta quadrada i reproduint l’estructura d’una petita església. Als braços del transsepte, a cada costat, trobem dues absidioles més. I damunt del creuer s’alça un cimbori sobre trompes.
La catedral es caracteritza per la presència de triforis o galeries contínues aixecades al voltant de les naus laterals, tant les del cos principal com les del transsepte. Aquest element va ser comú a les grans esglésies de peregrinació medievals. I gràcies a aquestes galeries la nau central s’il·lumina de forma natural. Igualment, la presència dels triforis comporta un equilibri perfecte per a la volta de canó i articula de elegantment l’interior de l’església gràcies a la superposició de les arcades germinades de les galeries sobre els arcs de separació de les naus. Ara bé, tot i la seva elegància, la seva utilitat litúrgica no és gaire clara. Sembla ser que simplement eren un lloc per ubicar el peregrins en algunes celebracions massives.
L’alçada de les naus manté una relació de 3:1 amb la seva amplada, fet diferencial amb les esglésies romàniques on majoritàriament predomina la proporció de 2:1. Aquest fet comporta que la catedral compostel·lana presenti una gran esveltesa. A més, el fet que actualment no hi hagi cap interrupció visual proporciona al visitant una perspectiva completa dels 83 metres de l’eix major de l’edifici, des del Pòrtic de la Glòria fins a l’absis.
El conjunt interior de la catedral es completa amb un cos occidental que articula una mena de nàrtex entre dues torres quadrades.
De l’exterior destaca especialment la façana occidental, on es localitza el famós Pòrtic de la Glòria, obra del mestre Mateu per encàrrec del rei Ferran II de Lleó. El pòrtic s’organitza com a la basílica francesa de l’abadia de Santa Maria Magdalena a Vézelay: tres obertures sobre arcs de mig punt que es corresponen amb cada una de les tres naus de l’església sostinguts per gruixuts pilars amb columnes adossades. Les figures omplen els timpans, les arquivoltes i les columnes, a més de presentar relleus en els capitells.
La iconografia del Pòrtic de la Glòria va respondre a un vastíssim programa eclesiàstic per il·lustrar les escriptures bíbliques als fidels: al timpà de la porta central hi ha un Pantocràtor, la Maiestas Domini rodejada pels ancians apocalíptics a l’arquivolta i per àngels músics. Al mainell, sobre la columna de Jessé, trobem a l’apòstol Sant Jaume, i la resta dels apòstols són representats en les altres columnes laterals.
El tret estilístic més destacat del conjunt iconogràfic és l’expressivitat dels rostres, els quals reben un tractament individualitzat, com si és tractés de retrats. A més, els gestos i la inclinació dels caps els interrelacionen i estableixen una subtil comunicació entre les diferents figures. A més, les representacions escultòriques, en conservar parcialment la policromia, ens transmeten una humanització que ens condueix directament cap a la transició de l’estil romànic cap al gòtic.
