Segons la narració de Las Casas, el cost total de la primera expedició de Cristòfor Colom al Nou Món va estimar-se en uns dos milions de maravedís, però el cost exacte de l’empresa colombina és una incògnita. Més de la meitat d’aquests diners van provenir de la monarquia que, a través de Lluís de Santàngel que va recórrer al Tresor Reial per aportar 1.140.000 maravedís. Una quarta part, uns 600.000 maravedís, va posar-la el mateix Colom a través d’un préstec, possiblement concedit pel banquer genovès Francisco Pinelo i d’altres comerciants italians residents a Andalusia –tot i que existeixen d’altres hipòtesis, per exemple el finançament a través d’un grup de comerciants anglesos–. I la ciutat de Palos de la Frontera va oferir dues caravel·les i 40.000 maravedís com a compensació per l’impagament d’una multa del municipi amb la Hisenda Reial.
Superat el problema del finançament del viatge, el següent escull que Colom va haver de superar va ser la configuració de la tripulació. Escollit el port de Palos com a punt d’organització i sortida, els mariners de Palos, Sevilla i els altres ports atlàntics andalusos van rebutjar incorporar-se a l’expedició perquè Colom era un desconegut i l’objectiu del viatge semblava poc més que una quimera impossible.
En aquest sentit, va resultar decisiu el paper dels germans Pinzón (Martín Alonso, Vicente Yáñez i Francisco Martín), els quals van relacionar-se amb Colom a través dels monjos de La Rábida. Els Pinzón eren uns mariners molt respectats en la zona per la seva feina com a comerciants i armadors. La seva intervenció en la configuració de la tripulació va ser tan decisiva que Colom, segons Las Casas, va accedir a compartir amb Martín Alonso els guanys que es derivessin del viatge: “algo debió prometerle Colon a Martín Alonso Pinzón porque nadie se mueve si no es por su interés y utilidad”. Tanmateix, tots dos van acabar greument enfrontats abans d’acabar l’expedició.
L’expedició colombina va salpar el 3 d’agost de 1492 des del port de Palos de la Frontera embarcada en dos caravel·les i una nau (nao): la Pinta (caravel·la capitanejada per Martín Alonso Pinzón i amb Francisco Martín Pinzón de contramestre), la Niña (caravel·la capitanejada per Vicente Yáñez Pinzón i amb Juan Niño com a contramestre) i la Santa María (nau capitanejada per Cristòfor Colom i amb Juan de la Cosa com a contramestre). La tripulació no incloïa ni soldats ni colons ja que es tractava d’un viatge d’exploració. Els vaixells estaven ben assortits de productes de salaó, cansalada, farina, vi, oli d’oliva i aigua. Igualment, poc abans de salpar, Colom va carregar a bord una provisió de productes castellans que pretenia canviar als indígenes per or i espècies.
El 9 d’agost, les tres embarcacions van arribar a les Illes Canàries, on van recalar al port de La Gomera. Allà van aprofitar per reposar aigua, reparar alguns desperfectes que s’havien detectat a la Pinta i la Niña. Realitzades les darreres operacions de manteniment, el 6 de setembre van salpar cap a les Índies. L’expedició es dirigia finalment cap al seu destí incert i desconegut.
El fet de sortir des de les Canàries va resultar un inesperat punt a favor dels interessos de Colom perquè va tenir al seu favor els vents alisis del nord-oest. L’almirall va fixar la ruta en línia recta cap a l’oest, amb una total seguretat del seu recorregut, gairebé com si conegués el camí. Però la durada de la travessia va acabar per provocar un sentiment d’inquietud entre la tripulació. El 25 de setembre, quan Martín Alonso va qüestionar a Colom per l’endarreriment en arribar a les illes que cercaven (Cipango), aquest va enviar-li un mapa on estava marcada la ruta, el mapa portuguès atribuït a Toscanelli.
Tot i això, durant la nit del 6 al 7 d’octubre, la tripulació va estar a punt d’amotinar-se en veure que no es trobava la terra promesa. Segons Las Casas, els revoltats van pensar en “echarlo [a Colom] una noche al mar, si porfiaba pasar adelante” i demandaven retornar a Castella. Martín Alonso va salvar l’expedició en sufocar el motí. Però les tensions no van superar-se. Així, la matinada del 10 a l’11 d’octubre va esclatar un nou incident que en el Diario de a bordo de Colom s’explica així: “Tornaron todos a reiterar sus inoportunas y desconfiadas querellas, y a insistir en sus determinadas peticiones, clamando a la vergonzosa tornada”. Sembla ser que la tripulació va donar un ultimàtum a Colom, que aquest va veure’s obligat a acceptar: o es trobava terra ferma en un temps determinat o es retornava cap a Castella. Ara bé, sorprenen les mancances documentals sobre un fet d’aquesta gravetat.
Finalment, el 12 d’octubre, cap a les dues de la matinada, Juan Rodríguez Bermejo, un mariner de la Pinta conegut com a Rodrigo de Triana, va donar la desitjada veu: “¡Tierra!”. En donar l’avisament de terra, a Rodríguez Bermejo li haurien correspost els 10.000 maravedís que la corona oferia a aquell que fos el primer en veure terra ferma. Però Colom va afirmar que havia estat ell qui havia divisat terra en primer lloc, cap a les 10 de la nit, després de veure les candeles que els indis tenien enceses: “Después se vido una vez o dos, y diz que era una candelilla que se alzaba y bajaba. Cristóbal Colón no dudó ser verdadera lumbre y por consiguiente estar junto a tierra, y así fue”. Tot i això, Las Casas desmenteix el Diario de a bordo quan afirma que “Vido la tierra primero un marinero que se llamaba Rodrigo de Triana, pero los 10.000 maravedises de juro sentenciaron los Reyes que los llevase Cristóbal Colon, juzgando que pues él había visto primero la lumbre, fue visto ver primero la tierra”.
Colom va voler atribuir-se la glòria del descobriment del Nou Món, robant-li a un pobre mariner. Ell havia planejat l’expedició, l’havia gestionat i l’havia capitanejada. No podia quedar-se sense la glòria i el premi de ser el primer a visionar la terra promesa. Amèrica havia estat descoberta.
El 12 d’octubre de 1492, l’expedició colombina arribava finalment a una illa de les Bahames anomenada pels nadius com Guanahaní, illa que Colom va batejar com San Salvador. En prendre possessió de l’illa, els descobridors van topar-se per primera vegada amb els nadius americans, als quals van anomenar “indis” en creure que en realitat es trobaven en algun lloc d’Àsia. En aquest primer recorregut per l’arxipèlag de les Bahames, els descobridors van topar amb quatre noves illes, batejades com Santa Maria de la Concepció (Cayo Rum), Fernandina, Isabela i Juana (Cuba). Cal tenir en compte que en arribar a la costa cubana Colom, convençut de trobar-se a Àsia, pensava haver trobat l’illa de Cipango, és a dir, el Japó.
Tot i l’èxit de l’expedició, l’escassetat d’or i els pobres beneficis que es derivaven de les terres descobertes no van deixar satisfetes les expectatives dels tripulants. Això va fer que la relació entre Colom i Martín Alonso es deteriorés definitivament, fins al punt que durant el mes de novembre la Pinta va separar-se del grup expedicionari per seguir explorant pel seu compte a la recerca d’un botí més sucós que el trobat per Colom.
El 5 de desembre, gràcies a un canvi en la direcció del vent, el grup expedicionari de Colom va arribar a l’illa d’Haití, a la qual van anomenar La Española (Hispaniola). Allà, finalment, Colom va poder fer créixer el seu botí amb importants quantitats d’or, a més de trobar-se amb un poble indígena amb una cultura més desenvolupada.
La nit del 24 de desembre, la negligència d’un tripulant va comportar un accident de la Santa María: “las corrientes que la mar hacía llevaran la nao sobre un banco, sin que el muchacho que tenía el gobernario lo sintiese, aunque sonaban bien los bajos, que los pudiera oír de una legua”. La nau ja no va poder ser reflotada. Amb les restes del vaixell, Colom va ordenar construir una fortificació en la costa de La Española, el que seria el primer emplaçament castellà a terra ferma en el Nou Món, l’anomenat Fuerte Navidad (o La Nativitat). Com que només restava una caravel·la per realitzar el viatge de retorn, allà van quedar-s’hi trenta-nou homes sota el comandament de Diego de Arana, tot esperant una nova expedició que retornés al Nou Món per rescatar-los.
Així, el 4 de gener de 1493, Colom va decidir retornar a la Península Ibèrica per informar del seu descobriment comandant la Niña. Dos dies després es retrobava amb la Pinta, a la qual es donava per perduda, i totes dues embarcacions van posar rumb cap a l’altra banda de l’Atlàntic. L’expedició arribava a les Açores el 12 de febrer, però una tempesta va separar les dues naus: la Pinta, amb Martín Alonso Pinzón, va desembarcar a Baiona (Galícia); i la Niña, amb Colom a bord, va arribar a Lisboa el 4 de març.
Aquí ens trobem davant d’un nou misteri: per què Colom va anar a Portugal? Colom va justificar-ho pels problemes de navegació, però és inconcebible que simplement per l’atzar arribés precisament a Cintra, des d’on va dirigir-se cap a Lisboa. No hi ha constància que Colom fes reparacions en el vaixell, fet que qüestiona encara més la seva arribada a Portugal. En els 9 dies que va estar en terres portugueses, Colom va reunir-se amb Joan II, però es desconeix el contingut d’aquesta entrevista.
Durant els dies que l’expedició va romandre a Lisboa, Colom va escriure la seva Carta del Descubrimiento, on donava notícia dels fets d’aquest primer viatge a Amèrica. Ara bé, aquesta carta no va ser adreçada als Reis Catòlics, sinó a Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris de la Corona d’Aragó. No hi ha constància que adrecés cap còpia a Isabel i Ferran. La Carta va ser publicada a Barcelona aquell mateix any i aviat van aparèixer edicions a Roma, Anvers, Florència, París i Basilea, divulgant pel continent europeu la descoberta del Nou Món.
Arribat a Palos, el 15 de març, Colom va informar els Reis Catòlics de la seva arribada. Els monarques van demanar-li que es dirigís cap a Barcelona per entrevistar-se. Però l’almirall, en comptes de realitzar el viatge per mar i poder trobar-se en pocs dies amb els monarques va optar per realitzar el viatge a peu, passant per Sevilla, Còrdova, Múrcia, València i Tarragona, demorant la trobada reial vuit setmanes. Finalment, cap a finals d’abril de 1493, Colom va ser rebut a Barcelona per Isabel i Ferran, els quals van confirmar-li les prerrogatives signades.
