Després de la caiguda de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi econòmica i financera global, el setembre de 2008, el president francès Nicolas Sarkozy sorprenia el món amb una proposta: la refundació del capitalisme des d’un posicionament ètic. És a dir, la crisi no era del sistema capitalista en si mateix, sinó d’un capitalisme que havia traït les seves essències i havia de reformular-se sobre les bases de “l’ètica, l’esforç i el treball” per acabar amb els abusos, tot això amb l’objectiu de cercar un nou equilibri entre la llibertat i la reglamentació, o el que és el mateix: entre l’Estat i la dictadura del mercat.
Esperançadores paraules. Però alguna cosa ha canviat pel camí. Arribats a novembre de 2011, amb Grècia a un pas de la fallida, i amb ella possiblement el futur de l’euro, l’ètica i l’equilibri entre la sobirania dels Estats enfront el mercat han passat a un segon pla. Ara, el directori franco-alemany que governa una Unió Europea a la deriva s’espanta perquè els grecs puguin votar en referèndum si accepten o rebutgen el salvatge pla d’ajustos que se’ls imposa des de Brussel·les (o és des de Berlín?).
Per què la Unió Europea té aquesta por a la democràcia? Si el poble grec ha de patir un ajust impossible de pair, no té dret a votar si l’accepta o no? Per què la política no s’imposa al mercat?
I com que aquest és un blog que parla d’història, de la més antiga a la més recent, crec que hem de cercar les raons d’aquest fracàs de la política en el 2004/2005. En aquells anys va sotmetre’s a referèndum el projecte de Constitució europea. Un projecte de Constitució fonamentalment econòmic, que sortosament va ser rebutjat a França i va passar a la història. Sota els principis d’allò que s’ha denominat com a neoliberalisme, que no és més que deixar que el mercat actués per si sol sense la regulació dels Estats, renunciant a la política, el procés de construcció europea va culminar el seu projecte de construcció feudal en una carta que s’oblidava dels drets dels ciutadans per a dedicar el 80% dels seus continguts a elements econòmics.
És a dir, l’error d’Europa va sorgir des de la base. Va construir-se un gegant econòmic on només importava ampliar les àrees del mercat, eliminant les fronteres i amb elles els aranzels que podien limitar les exportacions dins del territori europeu. Països sospitosos de no complir els requisits mínims de solvència econòmica van introduir-se dins de la Unió per ampliar el mercat, tot pagat a través de l’especulació financera. El capitalisme, l’ànsia dels diners, mai la política, va regir l’articulació d’Europa, creant un gegant amb peus de fang que ara s’enfonsa. I és en aquest sentit que hem de llegir la sospitosa ampliació cap a l’Est.
D’aquesta manera Europa va construir-se sobre els principis del feudalisme adaptats als segles XX i XXI. Si a l’edat mitjana un monarca feble regnava sobre un Estat dinàstic en el qual els que tenien el poder real eren els senyors feudals que administraven el territori sobre el principi de l’explotació dels seus serfs, ara aquest model s’ha adaptat als nostres temps. Diversos Estats van ampliar els seus dominis per aconseguir guanys econòmics, mai polítics, per Europa. L’ètica ciutadana nascuda de la Il·lustració i la Revolució francesa va desaparèixer. Un fals i feble govern europeu resident a Brussel·les delegava en els mercats convertits en nous senyors feudals. Els drets ciutadans, la força de la política va passar a un segon pla.
I quan aquest gegant va naufragar, el següent pas, com va passar des dels segles XVI i XVII, ha estat la introducció de l’absolutisme, alguns potser diran que del despotisme il·lustrat del set-cents. Dos monarques absoluts, Alemanya i França, han decidit imposar la seva política econòmica de submissió als mercats mitjançant el diktat dels ajustos que havien de patir els països en crisi. I quan un dels Estats sotmesos, en aquest cas Grècia, anuncia que consultarà la ciutadania sobre si accepta o no aquesta retallada brutal els dèspotes il·lustrats del segle XXI que diuen que ho fan tot pel poble, però sense comptar amb el poble, neguen el dret a la pràctica de la democràcia, segresten Europa sota els seus designis i imposen les seves solucions.
Els grecs tenen un problema. Han viscut anys emmerdats en la corrupció i la falsedat econòmica. Els seus dirigents haurien de ser processats per causar aquesta situació. Però això no treu al poble grec el dret a ser l’amo del seu futur. Mai s’ha de tenir por de la democràcia. El problema és que s’ha d’exercir amb convicció. I a Europa fa temps que s’han oblidat els seus principis. I seria hora de recuperar aquells principis que Sarkozy, ara reconvertit en Lluís XIV, anunciava el 2008: el capitalisme o es transforma en un sistema econòmic ètic o no serà. Ens farà falta una nova Revolució francesa per acabar amb el despotisme il·lustrat?
