El model clàssic de monestir del romànic el trobem a l’abadia de Cluny, tot i que aquest recinte monacal seguia les línies bàsiques de construccions anteriors com, per exemple, l’abadia de Saint Gall. Aquesta abadia va ser fundada en una antiga reserva forestal de cacera a la vall del Grosne (Borgonya), el 910, per l’abat Bernó de Baume i per Guillem I d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal i únicament responsable davant el Papat. L’abadia i la seva constel·lació de dependències aviat es convertirien en l’exemple del tipus de vida monacal del segle XI. D’aquesta manera, el monestir de Cluny es convertiria en un dels símbols del poder temporal i de la riquesa de l’Església medieval.
Els trets característics del romànic apareixen perfectament representats a Cluny: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. El primitiu monestir va ser molt modificat entre 1080 i 1130 durant l’auge de l’ordre benedictina. Per exemple, en temps de l’abat Sant Odiló s’hi va afegir un atri per a l’acolliment dels pelegrins, i van ampliar-se notablement els edificis monàstics.
Posteriorment, en temps de l’abat Hug, es va bastir una nova església de grans dimensions, l’anomenada Cluny III, que comptava amb cinc naus, doble transsepte i una gran girola. Això suposava la construcció de la major església mai aixecada fins aleshores. D’unes dimensions exteriors de 187 metres de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, a l’església s’hi podien aplegar milers de peregrins i fidels i les cerimònies que s’hi realitzaven es vestien amb gran solemnitat.
Pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques, l’originalitat principal de l’església de Cluny III estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim.
De l’obra escultòrica de Cluny només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, i decorat sovint amb formes d’animals i de persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representava les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. A més, dos dels capitells al·ludien als tons de la música coral. I és que a Cluny es dedicava bona part del temps a cantar els salms a una sola veu.
La comunitat religiosa de Cluny va desaparèixer el 1791 quan, en el context de la Revolució francesa i la reforma del clergat regular de 1790 (només podrien exercir els ordres dedicats a la beneficència i l’educació), l’abadia va ser saquejada i destruïda en bona part. Tant és així que actualment només en resta una petita part del conjunt arquitectònic original: una torre de l’església (l’anomenat Campanar de l’Aigua Beneïda) i una part dels edificis monàstics, d’escassa importància arquitectònica.
