Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Aquest moviment monàstic que caracteritza l’edat mitjana té el seu origen en les reaccions dels primers eremites (persones que es retiraven al desert o a zones deshabitades per viure en comunió amb la natura i dedicats exclusivament a l’oració i la penitència) contra el luxe i l’esplendor que mostrava l’Església. Així, Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles; i Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però els que donarien la forma definitiva al moviment monàstic van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379) i, a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547).

Al segle VI, l’encarregat d’organitzar els primers monestirs medievals va ser Sant Benet de Núrsia després de fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino.  Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que Sant Benet va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. D’aquesta manera, la famosa regla benedictina, fonamentada en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oració i el treball (ora et labora), seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla que dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

En el segle X, la reforma de l’ordre benedictí portada a terme per Sant Odiló (961-1049), l’abat de Cluny, va suposar un moviment impulsor de la construcció de nous monestirs i de la transformació dels ja existents. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs. A Cluny, l’activitat dels monjos es concentrava en l’ofici litúrgic.

Aquest impuls constructor i la penetració del cristianisme és un dels factors que expliquen l’aparició i extensió de l’art romànic. Segons indica l’historiador francès Georges Duby, els monestirs formaven una gran germandat que s’estenia d’un extrem a l’altre d’Europa, i només tenint en compte el conjunt d’aquesta espessa xarxa, i les relacions espirituals que s’hi establien, es pot comprendre que les noves formes de construir, d’esculpir i de pintar es difonguessin a través de la cristiandat amb tanta flexibilitat i amb tanta rapidesa.

La consolidació del feudalisme en l’Europa medieval va reforçar els monestirs i els va convertir en centres religiosos que comptaven amb grans explotacions agrícoles i amb considerables extensions de terres guanyades a través de les donacions de la monarquia i dels nobles que cercaven amb aquest gest aconseguir la seva salvació espiritual. Tant és així que es calcula que durant el segle XI els monestirs posseïen diners i propietats equivalents a la sisena part de tota la riquesa d’Europa.

En contraposició a aquesta acumulació de riquesa, en el segle XII, va aparèixer un moviment reformador amb la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica. Encapçalats per Sant Bernat de Claravall (1090-1153), els reformadors van propugnar la renúncia als atributs feudals a través de la reforma cistercenca. Així, l’ordre del Císter va convertir-se en la capdavantera en la renovació espiritual i arquitectònica que conduiria cap a la dissolució del temps del romànic.

En els monestirs, els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Aquests edificis solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. Així, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

El recinte monàstic en sentit estricte s’organitzava la voltant del claustre, un pati quadrat i porticat al qual s’obrien les diverses dependències (església, sala capitular, refectori, cuina, escriptori, etc.). L’església i el claustre eren els dos espais en els quals van concentrar-se les principals novetats artístiques de l’art romànic. Uns espais amb un marcat caràcter simbòlic: el temple representava l’església triomfant i el claustre era la representació del paradís per la seva perfecta harmonia.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de la cultura en l’edat mitjana. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i les decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques i permetria la seva arribada als nostres dies.