Després de la seva detenció a França, l’octubre de 1940, el president Lluís Companys va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La sentència a mort era inevitable i el 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. Abans de morir, però, mostrant una enteresa digna d’admiració, el president de Catalunya encara va tenir l’oportunitat de deixar per escrit tres cartes, dues dirigides a la seva família (d’un valor humà i personal impressionant) i una tercera que és coneguda com el seu estament hològraf (un darrer acte polític ple de simbolisme). Les reproduïm a continuació.

Carta de Lluís Companys a la seva filla Anna Maria:

Estimada filla meva, neneta meva:

A la vigília del Consell de Guerra, t’escric aquestes ratlles que confiaré, si m’és possible, a la meva germana Ramoneta.

Filla meva, no ploris ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de la que donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.

He escrit també a la Carme [Carme Ballester, la segona esposa del president Companys] i entregaré a la Ramoneta, si puc, o li comunicaré verbalment les meves últimes recomanacions.

Et demano que estimis la Carme, i ella a tu, i que el meu record us ajunti encara més. Això t’ho demano especialment.

No sé res del meu fill, el teu germà [Lluïset]; ni m’ha estat possible comunicar-me ni rebre noves de la Carme, que va quedar a França dolorida i malalta.

Filla meva, que sempre he estimat tant; ensenya al teu fill a recordar i estimar la memòria del seu padrí.

No ploris. Comprèn que amb aquesta mort el meu nom, que és el teu, queda molt dignificat. Tens una família, un fill, un fogar, i segueix el teu camí.

Rep, filla del meu cor, la benedicció i l’últim bes del teu pare.

Lluís.

PD. Héctor, fes feliç la meva filla, com es mereix per com t’estima.

Carta de Lluís Companys a Carme Ballester, la seva esposa:

Esposa meva, la més bona i estimada de les esposes […]:

Reacciona, repeteixo, contra l’abatiment. Relaciona’t, distreu-te. Així ho vull. Busca la companyia d’alguna família, potser més tard, i quan ja sigui possible, les meves germanes. Fes això que et dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.

Em sento seré i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies, perquè havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan bella, per Catalunya i els meus ideals, que revalora la meva humil persona. Tu que m’estimes i has d’estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, consols ni plors. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica.

Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per a tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya.

Et besa, el teu espòs.

Lluís.

Fragment del testament hològraf de Lluís Companys:

A tots els que m’ha ofès, els perdono; a tots els qui hagi pogut ofendre, demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i aquesta serenitat que m’omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor.

Lluís Companys