Fídies (490 a.C.-431 a.C.) va ser l’escultor grec més famós de la seva època, especialment per les grans estàtues criselefantines (Atena Pàrtenos, Zeus d’Olímpia) dedicades a temples i santuaris i que, malauradament, només coneixem gràcies a les còpies romanes i a les detallades descripcions que ens han arribat de la mà de Pausànies i d’altres autors de l’antiguitat clàssica, els quals descriuen la seva obra com la representació més pura del classicisme: bellesa serena, eurítmia compositiva i majestuositat de l’expressió i el gest.
En canvi, actualment el geni de Fídies és reconegut pels relleus del Partenó d’Atenes, el punt culminant de la seva obra artística, la decoració del qual va dirigir per encàrrec del seu amic Pèricles. Al llarg de quinze anys (447 a.C.-432 a.C.), l’escultor va treballar per donar un caràcter homogeni a tot el gran conjunt escultòric, comprés per tres grans conjunts, en els quals, sota la seva direcció, van intervenir una multitud d’artistes i ajudants.
El primer gran conjunt escultòric és el fris que recorre els murs de la cel·la, d’uns cent seixanta metres de longitud per un d’altura, i que és el tret més característic de l’arquitectura i la decoració del temple. Representa la processó de les grans festes Panateneses, una cita anual en la que tota la ciutat d’Atenes desfilava en seguint les donzelles (ergastines) que portaven a Atena un riquíssim peplum (una túnica de llana sense mànigues que s’aguantava a les espatlles mitjançant fermalls i s’ajustava al cos amb un cinturó) teixit i brodat per elles mateixes des de la Porta de Dipilón fins a l’Acròpoli.
És un magnífic baix relleu on es pot veure la desfilada de les donzelles, els genets i els portadors d’ofrenes, així com l’assemblea dels dotze déus que observen el pas del seguici i reben el peplum. La desfilada destaca pel ritme de la composició, la capacitat de Fídies per a individualitzar les figures mitjançant el variat repertori de moviment dels cossos, i el tractament de les robes que insinuen a la perfecció les anatomies que s’amaguen a sota de les túniques.
La part que, segons els experts, es troba més treballada sembla ser la de la representació dels déus, on destaca el grup format per Posidó, Apol·lo i Artemis, els quals giren amb elegància el seu tors per a comunicar-se entre ells i es cobreixen amb túniques els plecs de les quals cauen amb una naturalitat extraordinària.
D’altra banda, el segon gran conjunt escultòric del Partenó correspon a les mètopes, situades als quatre costats del fris de l’entaulament exterior. Les mètopes representen diferents escenes bèl·liques: de la Gegantomàquia o lluita dels déus amb els gegants (façana est), l’Amazonomàquia o lluita de les amazones contra els grecs (façana oest), la Guerra de Troia (façana nord) i la Centauromàquia o lluita dels centaures contra els lapites (façana sud).
La qualitat de la talla de les mètopes és, pel que es pot observar en els fragments que s’han conservat, força irregular. Així, l’estil i qualitat és diferent en funció del fragment, mentre que algunes figures són forçades i rígides, en d’altres es pot descobrir la mà del propi Fídies per la seva gran plasticitat. Bona part va ser destruïda quan el Partenó va passar a ser emprat com església cristiana.
Finalment, el tercer gran conjunt escultòric el composen els frontons, decorats després de la inauguració del temple. Representen el naixement d’Atena del cap de Zeus (a l’est) i la lluita victoriosa d’aquesta amb el déu del mar, Posidó, pel domini de l’Àtica (a l’oest). Només es conserven fragments dispersos que deixen veure el tractament acuradíssim, tant característic, de Fídies, dels plecs de la roba que insinuen clarament les formes corporals dels personatges representats.
En definitiva, els relleus del Partenó, tot i que només se’n conserven fragments, configuren un impressionant conjunt escultòric que reflecteix el sentit del ritme compositiu, una perfecció en la representació dels plecs de les robes i una individualització de les personatges que situen l’obra en el cim de l’escultura grega del període clàssic.
