Amb tota seguretat, el principal problema que té l’ofici (vell ofici) d’historiador és que hem arribat a un punt en el qual amb la història s’atreveix tothom. M’explico. Hi ha una legió de joves que han estudiat una llicenciatura, d’altres un màster i fins i tot un doctorat en història i han fet recerques d’una qualitat altíssima però són uns grans desconeguts per al públic. I no parlo d’un públic generalista, sinó del públic aficionat a les publicacions històriques.
Des del primer post que vaig publicar ja vaig advertir que l’únic objectiu d’aquest blog era aconseguir que la història tingués una mica de difusió des de la seva vesant didàctica o comunicativa. És a dir, apropar-la al públic de la manera més clara i entenedora possible. I el gran què de la qüestió era que això ho faria un historiador de carrera. Perquè a la historiografia catalana (i espanyola) existeix un greu problema que va ser un dels motius per llançar-me a aquesta aventura que encara el seu quart any a la xarxa: els historiadors no acostumen a explicar la història.
Amb l’excepció d’honroses excepcions, ara em venen el cap les figures de Josep Maria Solé i Sabaté, Oriol Junqueres, Martí Marín, Josep Alavedra i José Enrique Ruiz-Domènec (perdoneu si em deixo algú), els historiadors es limiten a les seves aules i a un cercle reduït d’erudits que els segueixen en cursos i conferències i compren uns llibres que estaran molt ben documentats, però acostumen a ser infumables pel consum del gran públic. Les seves obres estan farcides de referències a peu de pàgina i s’estenen en múltiples detalls documentadíssims, però esdevenen inintel·ligibles per al ciutadà mig.
Mai ho reconeixeran en públic, però si els hi parles en privat de Sàpiens, Historia y vida o qualsevol altre publicació generalista els catedràtics sovint la menysprearan pel seu baix nivell. Ells estan per sobre d’aquestes coses de consum més o menys massiu. On estigui la publicació d’un article a qualsevol publicació anglosaxona que no coneixen més que en cercles reduïts i dirigida a especialistes allà hauran triomfat. Sempre amb honroses excepcions.
A més, existeix un intrusisme historiogràfic enorme i això és un problema. I que té les seves raons i la seva lògica. Mentre els grans historiadors es tancaven en els seus despatxos a escriure pels seus col·legues, anava creixent una demanda de coneixement històric entre la societat. Només cal veure les vendes de les revistes de divulgació. I com que aquests historiadors no es volien rebaixar a escriure per aquest públic va anar creixent el nombre d’intrusos que s’hi apuntaven. Ho van fer des de dos camps: d’una banda, la novel·la històrica, eina que moltíssima gent ha emprat per conèixer la història. I això dóna lloc a un gran problema: on acaba la novel·la i comença la història, o a l’inrevés. Sense un especialista que assessori al lector, aquesta eina de divulgació és incomplerta i, fins i tot, perillosa. No tots els escriptors de novel·la històrica són Umberto Eco i per tant la qualitat de la narració històrica és, com a mínim, qüestionable en la majoria dels casos. Això sí, a mi m’agraden molt com a divertiment. Tot sigui dit.
Però aquest és un camp obert on els historiadors, a més de precisar els detalls, poc més podem fer perquè la narrativa és un camp lliure. El que realment em cou és l’intrusisme de determinats periodistes en aquest camp. Primer com a redactors de bona part de les revistes de divulgació, i després com a autors de bona part dels llibres que més èxit tenen a les llibreries. No tinc res en contra dels periodistes, per descomptat, però mai tindran la capacitat d’un llicenciat en història per establir relacions entre fets, per endinsar-se en el passat, treure tot el suc a un document… No tenen la formació.
I per què passa això? Com es possible que els periodistes ocupin el lloc que hauria de recaure en mans dels historiadors? Doncs és molt senzill. Perquè ells han fet una carrera dirigida a comunicar, mentre que nosaltres hem passat cinc anys aprenent moltíssimes dades (algunes per triplicat perquè es repetien en diverses assignatures) però ningú ens ha ensenyat a transmetre-les, ni la manera ni la forma. Hem fet moltíssims treballs farcits de peus de pàgina i extensa bibliografia, però només un especialista seria capaç d’entendre’ls. No sabem escriure per arribar a un públic generalista.
Ja és l’hora que això canviï i els historiadors reclamem el nostre paper. No demano miracles perquè sé que la universitat no ho farà, però hi ha moltíssims historiadors de qualitat que viuen en l’ostracisme i han de reivindicar-se. Ja sigui un blog, ja sigui un canal de YouTube o qualsevol altre mitjà. Actualment existeixen moltes maneres de sortir a la llum. Per sort, més o menys desvinculats de la universitat, ara ha sorgit una generació de joves amb empenta, enamorats de la seva feina, que han fet el salt cap a la divulgació. Em refereixo als Dani Cortijo (Altres Barcelones), Ferran Vital (Històries d’un Món Real), Jordi Bonvehí (Històries Manresanes), Agus Giralt (Memòria de Sants), Jordi Sunyer (Tantes Històries), etc. que des de l’oportunitat que ens dóna (que ens regala) Internet s’han llençat a divulgar el nostre passat de forma entenedora però sense renunciar mai a la qualitat. I és que si algú ha de divulgar la història són els historiadors. Cinc anys de carrera ens avalen.
I us preguntareu, a què dimonis ve aquest rotllo d’avui. Resulta que aquest matí m’he trobat amb la notícia de l’aparició d’un llibre del periodista Pedro J. Ramírez sobre la Revolució francesa (El primer naufragio. El golpe de Estado de Robespierre, Danton y Marat contra el primer parlament elegido por sufragio universal masculino) i se m’ha encès la sang. Més enllà del fet que aquest senyor és un conspirador de la dreta tronada espanyola, enamorat de si mateix i necessitat de ser protagonista de les notícies que explica al seu pamflet de premsa groga, el fet que s’atreveixi amb la història i que mostri pretensions d’entrar a la Real Academia de la Història (on s’hi trobarà molt a gust, tot sigui dit) em sembla vomitiu. No l’he llegit i espero no haver de fer-ho, però ja m’imagino l’argument: “los primeros perros-flauta amigos de Rubalcaba fueron franceses y convirtieron la democracia en Francia en una dictadura después de su propia versión del 11-M”. Això és el de menys. El que és molt greu és que aspiri a convertir-se en historiador. La història és quelcom més seriós i no ens podem permetre que caigui en mans alienes i amb tendència a la manipulació més gran i vergonyosa.
I d’exemples no ens en manquen. A casa nostra, la setmana passada un partit polític va posar-se a jugar amb la història de la manera més vomitiva possible. Em refereixo a Ciudadanos, partit nacionalista espanyol, d’arrel lerrouxista, que ens definia així el nacionalisme des de la seva pàgina web: “El nacionalismo trajo la desgracia a Europa alentando el fascismo y el nazismo de la primera mitad del siglo XX y hoy, cuando en Europa es rechazado de forma contundente, en nuestro país permanece como una ideología que busca el enfrentamiento entre personas y territorios como coartada para mantener los privilegios de una minoría”. Sort que els historiadors coneixem l’obra d’un tal Josep Termes, el qual ens va demostrar com el nacionalisme català té unes arrels populars, obreristes i democràtiques. Però com que no arribem al públic, potser hi ha molta gent que escoltant aquests discursos pot pensar el contrari.
Ara és l’hora d’aixecar-nos i reivindicar el nostre lloc a la societat. I això no vol dir que no s’hagi de fer recerca ni publicacions erudites per especialistes. El que vol dir és que tot resulta compatible. És important que ens expliquem i que ens entenguin. Provem a fer-ho?
