Amb aquesta entrada encetem una nova temporada i, la veritat, m’agradaria fer-ho amb normalitat. Parlar d’història és allò que fem aquí. I sempre buscant un caràcter divulgatiu i didàctic. Però no puc evitar donar sortida a allò que aquests dies corre per dins meu i que he titulat com revisionismes perillosos. La tasca de l’historiador és la divulgació i la investigació del passat, en l’ordre que vulgueu prioritzar, però també cal un compromís nítid amb el present, un posicionament davant dels fets que poden ser transcendentals pel nostre futur. I avui no podem defugir algunes puntualitzacions necessàries davant algunes coses que estan passant al país.
En primer lloc, la voladura controlada del consens constitucional de 1978. Que la Transició va ser un tancament en fals del franquisme és un fet que avui dia no crec que posi en dubte ningú. Potser va ser la millor sortida possible que en aquells moments va trobar-se davant l’amenaça de les armes que exercien els militars franquistes, però passants més de trenta anys no poden existir arguments per evitar que la dictadura passi comptes amb la justícia. D’aquella reforma pactada cap a la democràcia va sorgir una Constitució que des dels grans partits espanyols (PSOE-PP) sempre ens han venut que era intocable perquè era la base del consens nacional. Especialment durant la primera dècada del segle XXI, en temps d’efervescència nacionalista al País Basc amb el Pla Ibarretxe sobre la taula, i amb el posterior procés de reforma de l’Estatut de Catalunya per part del primer govern tripartit de Pasqual Maragall, els Aznar, Zapatero i companyia ens avien venut que la Constitució era la taula sagrada de la llei i que no es podia reformar. Sempre obviant que ja havia estat retocada pel govern de Felipe González per adaptar-se a les condicions requerides per a l’ingrés a la Unió Europea.
En qualsevol cas, aquella Constitució sagrada tenia una virtut: tot i que no podia tocar-se, havia nascut d’un determinat i condicionat consens entre les forces de dreta, d’esquerra, postfranquistes, comunistes i nacionalistes catalanes (amb l’excepció d’ERC) i basques. Consens que la setmana passada va volar pels aires. I és que la sobirania nacional ha mort a Espanya. Els dos grans partits, aquells que gràcies a una llei electoral injusta monopolitzen la majoria dels escons de les Corts, la coalició PPSOE, rendint-se a les pressions d’uns mercats als quals no entenen ni saben fer front i del directori francogermànic que governa Europa, han introduït una reforma constitucional per limitar el dèficit. Ja no és qüestió de valorar si la reforma és bona o dolenta. Això és indiferent. El problema és que una casta política que es troba contra les cordes de la credibilitat i legitimitat aprovi amb agosticitat una reforma constitucional que mai va ser aprovada per la ciutadania perquè no es trobava en els programes electorals d’aquests partits. El problema és que es negui un referèndum perquè puguem exercir la sobirania nacional. I el problema és que ni tan sols ha generat consens. Ha estat la decisió de la maquina trituradora de la coalició PPSOE deixant al marge les minories nacionalistes i d’esquerra. La ciutadania ni compta ni importa.
Fa uns mesos, en referència al moviment dels indignats, en Ferran Vital, des del blog veí Històries d’un Món Real, parlava de la democràcia espanyola nascuda el 1978 com una reinvenció del sistema de la Restauració canovesca del darrer terç del segle XIX i inicis del XX. Avui s’ha demostrat com això és real. Aquell sistema es caracteritzava per l’alternança pseudodemocràtica dels partits Conservador i Liberal en el poder, mentre que l’oposició democràtica i reformadora jugava un paper de vernís legitimador des dels extrems del sistema, sempre al marge del poder. Ara, Cánovas i Sagasta han tornat. I han tornat convertits en Zapatero y Rajoy. Les manipulacions del segle XXI són més sofisticades que les barroeres tupinades restauracionistes i es fonamenten en el control d’una premsa agenollada als colors dels polítics que els financen i que definitivament ha deixat de ser lliure. La ciutadania, després del miratge de la Transició ha restat al marge de la política. I l’aplanadora PPSOE no pararà fins fer extingir les minories si no hi ha una reacció immediata.
Això va anar seguit de l’atac sense precedents contra la llengua catalana i el model d’immersió lingüística que donava cohesió i coherència al nostre sistema educatiu. Només val a dir una cosa: com a professor de secundària no acato la sentència. I a l’espera del corresponent recurs que la Generalitat presenti, només cal desitjar que CiU no torni a vendre el país, aquest que els millors estan desmuntant a passes de gegant, i s’imposi la lògica de la immersió. Que vint famílies demanin rebre l’ensenyament en llengua castellana no és cap motiu perquè es desmunti un sistema que funciona i que els catalans van aprovar en l’Estatut. Aquell Estatut que la justícia va retallar i que mai em pogut tornar a votar per rebutjar.
I per acabar, aquests dies em viscut un exercici de destrucció de la memòria història que sembla anar en consonància amb la campanya iniciada per la Real Academia de la Historia amb el seu tristament famós Diccionario Biográfico. Tres exemples ràpids, tot i que podríem citar-ne molts més:
Medalla d’or de la Policia Local de Melilla per a Ramón Antón Mota, un policia que va ingressar a l’antic Cos Superior de Policia espanyola el 1970 i que ha estat conseller de seguretat ciutadana del govern autònom del popular de Juan José Imbroda (PP), del qual continua sent assessor. I entre els mèrits del guardonat hi ha el fet d’haver assistit “amb el delegat governatiu” a “l’última execució que hi va haver a Espanya, la de Puch Antich [sic]”. Notícia extreta d’Ara.cat.
L’Ajuntament d’Horcajo de Santiago (Cuenca) ha decidit tornar a posar a un dels seus carrers el nom de José Antonio Primo de Rivera, en record del fundador de la Falange Española, malgrat que aquesta nomenclatura va ser substituïda en la passada legislatura per complir la llei de memòria històrica. Notícia extreta d’Elperiodico.cat.
El Ayuntamiento toledano de Méntrida ha organizado un “Homenaje a la bandera y a los caídos por Dios y por España”, en el que participará el Ejército. Notícia extreta de Publico.es.
Hem tornat al pitjor del segle XX? On són els principis democràtics que haurien de regir la nostra societat davant d’aquestes notícies? Cada cop em sento més allunyat del que passa més enllà de terres catalanes. Cada cop sento més fàstic en sentir parlar els polítics espanyols tancats en la seva bombolla electoralista. Algun dia haurem d’explicar als nostres néts que la democràcia era el millor sistema possible per governar-nos, però que tenia un problema: l’existència de partits polítics i que van oblidar-se dels ciutadans per només esdevenir màquines de guanyar eleccions cada quatre anys. Això a Espanya però també a la Catalunya de les retallades indiscriminades i la claudicació. Cada dia que passa em sento més indignat i menys representat per aquest sistema. Ens podem permetre la pèrdua dels drets pels quals tantíssimes persones van deixar-se la pell des del segle XIX sense reaccionar? El capitalisme en fallida ens ha de reformar o hem de reformar nosaltres el capitalisme?
