Llegeixo al blog de Javier Cavanilles que, segons argumenten uns amants de la història de les conspiracions, l’edat mitjana no va existir. Un cop superat l’impacte inicial, les ganes de cercar la manera d’enviar la història a Dan Brown perquè posi a treballar en el cas a Robert Langdon de forma immediata, i constatant que Iker Jiménez ha marxat de vacances fins el setembre, no em resisteixo a compartir el tema amb vosaltres fins que alguna autoritat superior com les citades aporti llum a la qüestió. Així marxarem de vacances amb un somriure als llavis i tindrem alguna cosa en la qual pensar.
Resulta que Jerry Glover, un especialista en fenòmens estranys, recull a la web Fortean Times. The Word of Strange Phenomena aquesta extravagant teoria que, pel que es veu, corre per determinats cercles acadèmics alemanys des de finals del segle passat. Així, autors com Hans-Ulrich Niemitz i Heribert Illigs han exposat la teoria del temps fantasma o inventat. Aquesta al·lucinant teoria ens vindria a dir que el període que encavalca l’antiguitat tardana amb l’alta edat mitjana mai va existir. Això seria degut a una errada en el nostre calendari (atenció fabricants d’agendes), en el qual sobren ni més ni menys que 300 anys. És a dir, avui estem a 4 d’agost de 1711.
I que ha passat amb aquests 300 anys? Doncs que com a conseqüència d’una fatal conspiració (tot i que Niemitz no descarta un innocent error de la historiografia), d’una banda, en el període comprés entre 583 i 661, i de l’altra, entre els anys 750 i 968, tot allò que va passar no és més que una invenció que ha anat passant de generació en generació com a crònica d’uns fets verídics que en realitat no són més que una invenció. Aquests períodes fantasma serien el resultat del transit del calendari julià al gregorià.
Fins aquí la teoria resulta força atractiva i pot donar per a l’argument una bona novel·la per passar una tarda de diumenge. La llàstima és que si gratem en les proves aportades la qüestió trontolla, i força, però no deixa de ser una història extravagant i seductora pels amants de les conspiracions. Segons Niemitz, una d’aquestes proves inqüestionables seria que la capella palatina del Palau d’Aquisgrà mai va poder ser construïda en el segle VIII, sinó que havia de ser construïda uns 200 anys més tard (o abans, que això de que em ballin 300 anys de història és realment desconcertant). I per què es donaria aquest desgavell cronològic? És de calaix: perquè Carlemany mai va existir, va ser una invenció. I si l’emperador mai va existir no va poder manar la construcció del palau.
Aleshores, a què vindria tot aquest embolic? Algú podria, històricament, beneficiar-se de la desaparició de 300 anys? Doncs sí. I aquest no va ser cap altre que un altre emperador, aquest hem de creure que ja verídic, com va ser Otó III del Sacre Imperi Romanogermànic (980-1002). Resulta que a més de règia autoritat imperial del seu temps, Otó III (segur que és el tercer? van existir Otó I i Otó II?) seria una mica megalòman, i el fet de viure en un segle com el VII li semblava poca cosa tenint en compte la seva importància. Així, en conseqüència, va recórrer a Gerbertg d’Aurillac, el futur papa Silvestre II, i va organitzar un exèrcit de falsificadors als quals va encarregar les proves necessàries per alterar el calendari i fer que el seu naixement coincidís amb una data carregada de simbolisme: el final del primer mil·lenni. I una d’aquestes falsificacions seria la figura de Carlemany, un invent que, de passada, donava lluentor als seus avantpassats.
En conclusió, la història s’hauria de reescriure immediatament. Una cosa positiva tindria, i és que finalment s’alleugeriria el programa de les Ciències Socials de secundària gràcies a la desaparició d’aquests 300 anys falsificats. Quin disgust, però, el saber que l’Imperi Carolingi va ser una invenció; que Mahoma mai va existir i que l’Islam deu ser el resultat d’alguna conspiració de George Bush; que podem reduir la llista de reis visigots; o que, definitivament, els orígens de Catalunya restaran per sempre més envoltats d’una boira misteriosa ja que la Marca Hispànica carolíngia va ser un mite inexistent i els comtats van sorgir com un bolet del no res. Per sort, a Jaume I només li han mogut les dates però no la seva llegendària història.
Em sumo a la demanda de Javier Cavanilles perquè aquests bons investigadors alemanys ingressin de forma immediata a la Real Academia de la Historia. No farien mal paper al costat d’aquells que diuen que Franco no va ser un dictador totalitari. A més, ara que es parla de la possibilitat que l’il·lustre Pedro J. Ramírez també acabi ingressant a la RAH (suposem que pels seus incomptables doctorats en història i no per complaure cap egolatria) formarien un pintoresc grup de conspiranoics a la recerca de les veritats ocultes que amaga la nostra història. Reflexionem-hi. Bon estiu!
