Fervent seguidora de la Gironda, Marie-Anne-Charlotte de Corday d’Armont va néixer a Saint-Saturnin-des-Ligneries el 1768.
Apassionada lectora de les obres de Rousseau, Plutarc i de Corneille (de qui era besnéta), durant la Revolució va esdevenir una gran defensora de les idees republicanes revolucionàries expressades pels girondins, però va acabar indignant-se davant els excessos revolucionaris. La proscripció dels diputats girondins, el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, va portar-la a la resolució de liquidar Marat com a formar de resoldre les matances i la guerra civil soterrada, ja que el feia responsable d’aquests fets pels seus incendiaris escrits.
Així explicava ella mateixa el perquè dels seus actes en una carta de justificació:
Fins quan, maleïts francesos, gaudireu dels problemes i les divisions? Ja fa massa temps que els facciosos i els brivalls han imposat la seva ambició per sobre de l’interès general. Per què, víctimes del seu furor, s’han destruït a si mateixos, per establir el dessig de la tirania sobre les runes de França? Les faccions esclaten per qualsevol lloc, la Muntanya triomfa gràcies al crim i a l’opressió, alguns mostres banyats amb la nostra sang condueixen aquestes abominables conspiracions… Treballem en la nostra perdició amb més zel i energia del que mai abans havíem dedicat a la conquesta de la llibertat! Oh francès, una mica més de temps i no restarà més que el record de la nostra existència!
D’aquesta manera, Corday va arribar a París procedent de Caen, va aconseguir penetrar a la casa del membre de la Convenció i va apunyalar-lo mentre aquest es trobava al bany (13 de juny de 1793). Alphonse de Lamartine, a la seva Histoire des Girondins (1847) narrava així l’assassinat de Marat:
Va baixar del cotxe en el costat oposat del carrer, enfront de la residència de Marat. La llum començava a desaparèixer, especialment en aquell barri enfosquit per cases altes i estrets carrers. La portera, en un principi, va negar-se a deixar entrar la jove desconeguda al tribunal. Tot i això, aquesta va insistir i va arribar a pujar alguns esglaons de l’escala mentre la portera cridava. Arrel d’aquest soroll, la majordoma de Marat va entreobrir la porta i va negar l’entrada de l’estrangera a l’apartament. La cridòria de l’enfrontament entre les dues dones, una suplicant que la deixessin parlar amb l’amic del poble i l’altra obstinada en impedir la seva entrada, va arribar a oïdes de Marat. Aquest va comprendre que la visitant era l’estrangera que havia enviat dues cartes durant el dia. Així, mitjançant un fort crit va ordenar que la deixessin passar.
Ja fos per gelosia o desconfiança, Albertine, la majordoma, va obeir l’ordre amb repugnància i remugant. Va introduir la jove noia a la petita cambra on es trobava Marat i va deixar, en retirar-se, la porta del passadís entreoberta per poder escoltar qualsevol paraula o moviment del malalt.
La cambra estava escassament il·luminada. Marat estava prenent un bany. En aquest descans forçat que reclamava el seu cos emmalaltit no deixava descansar la seva ànima. Un tauler matusserament col·locat a sobre de la banyera estava cobert amb papers, cartes obertes i escrits a mig realitzar. Sostenia en la seva mà dreta la ploma que l’arribada de l’estrangera havia deixat en suspens sobre la pàgina. Aquest paper era una carta a la Convenció on demanava el judici i la proscripció dels darrers Borbons tolerats a França. Al costat de la banyera, una pesada peça de roure similar a un tronc donava forma a un escriptori; la font impura des d’on havien emanat des de feia tres anys tants deliris, tantes denúncies, tanta sang. Marat, cobert en la seva banyera per un drap brut i tacat de tinta, no tenia fora de l’aigua més que el cap, les espatlles, el cim del bust i el braç dret. No hi havia res en les característiques d’aquest home que anés a estovar la mirada de la dona ni a fer vacil·lar el cop. El cabell gras, envoltat per un mocador brut, el front fugisser, els ulls descarats, el rasclet destacat, la boca immensa i burleta, el pit pilós, els membres picats per la verola, la pell lívida: tal era Marat.
Charlotte va evitar detenir la seva mirada sobre ell, per por de trair l’horror que li provocava a la seva ànima aquest assumpte. Dempeus, abaixant els ulls, les mans pendents davant la banyera, va esperar al fet que Marat la interrogués sobre la situació a Normandia. Ella va respondre breument, donant a les seves respostes el sentit i el color susceptibles d’afalagar les presumptes disposicions del demagog. Ell li demanaria a continuació els noms dels diputats refugiats a Caen. Ella els hi dictaria. Ell els escriuria, i després, quan va acabar d’escriure aquests noms: “Està bé! –dit amb el to d’un home segur de la seva venjança– En menys de vuit dies aniran tots a la guillotina!”.
Amb aquestes paraules, com si l’ànima de Charlotte hagués estat esperant un últim delicte per convèncer-se de donar el cop, va prendre del seu pit si un ganivet i el va enfonsar fins al mànec en el cor de Marat amb una força sobrenatural. Charlotte va retirar amb el mateix moviment el ganivet ensangonat del cos de la víctima, i va deixar que caigués als seus peus— “A mi, la meva benvolguda amiga!”—, i va expirar sota el cop.
Com a conseqüència de l’assassinat de Marat, Charlotte Corday va ser condemnada a mort i guillotinada el 17 de juliol de 1793 a París.
