El 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona i en el context de l’inici de la Guerra Civil, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), resultat de la integració de quatre organitzacions polítiques d’àmbit català: la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. La creació del partit va veure’s precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, però venia precedida per mesos de converses prèvies entre els diversos grups de l’esquerra catalana que integrarien el partit i responia a un projecte ampli i treballat.
A finals de 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions i superar la divisió entre socialistes i comunistes existent des dels anys vint. El procés va inciar-se en clau sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo Unitaria dins la UGT. Després s’unificarien les organitzacions de les joventuts dels dos partits amb el naixement de les Juventudes Socialistas Unificadas. El tercer pas, i més difícil, havia d’arribar amb la fusió dels dos partits en una nova formació.
Aquesta unificació responia a la reorientació de la Internacional Comunista que, després de la celebració del VII Congrés del Komintern l’agost del 1935, havia abandonat els plantejaments de “classe contra classe” en favor de les convergències democràtiques i antifeixistes, del tipus Front Popular, que reunissin els partits obrers amb els democràtics de centre i d’esquerra moderada per donar pas a l’articulació d’un ampli front antifeixista. Unions d’aquest caràcter van plantejar-se a França o Bèlgica amb el naixement del Parti Ouvrier Français i el Parti Ouvrier de la Belgique.
En el cas espanyol, aquesta unificació inicialment no va plantejar-se de forma general, sinó que socialistes i comunistes van optar per començar el procés a Catalunya on ambdues formacions eren especialment febles. I és que el predomini anarcosindicalista de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia política de l’Esquerra Republicana de Catalunya deixaven un espai molt limitat a les organitzacions marxistes. A més, l’existència de la USC i les reticències a vincular el catalanisme amb el programa democràtic havien deixat el PSOE en una situació especialment feble a Catalunya.
D’aquesta manera, en el laboratori català del 1935, les primeres converses per a la unificació de l’esquerra van comptar amb la participació del Bloc Obrer i Camperol, l’Esquerra Comunista, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, quedant-ne exclosos els sectors faistes; però no va arribar-se a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes així com per l’hostilitat de l’organització comunista oficial contra els dos partits dissidents.
Tanmateix, a la darreria del 1935 ja s’havien creat dos blocs diferenciats, un format pel Bloc Obrer i Camperol de Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, que formaren el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i l’altre per les altres quatre organitzacions restants que derivarien en el PSUC. En produir-se l’aixecament del militar del 19 de juliol, només faltava que es realitzés el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, el PCC i el PCP. L’esclat de la Guerra Civil i la situació política i social existents a Catalunya n’accelerarien finalment la fusió.
El PSUC naixia el 23 de juliol de 1936 i Joan Comorera, de la USC, era nomenat com a secretari general de la formació. El nou partit de l’esquerra marxista catalana s’organitzaria seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins de la Internacional Comunista —a la qual va adherir-se— li va ser confirmat pel ple d’aquesta del juny del 1939 en admetre’l com a secció catalana dels comunistes espanyols.
Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya després del fracàs del cop d’Estat, el PSUC s’incorporaria immediatament al Consell Executiu de la Generalitat republicana i, sobretot, va convertir-se en un element clau de l’esforç de guerra. Tot posant en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la legalitat republicana, el PSUC va conèixer un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. A més, en combinar la presència institucional amb una intensa acció de masses, el PSUC aspirava a aconseguir tant el paper dominant que els anarcosindicalistes de la CNT tenien entre els treballadors com a fer-se amb el predomini polític de l’ERC. El fet de formar part del govern de la Generalitat va fer que el partit es comportés a la vegada com un partit d’ordre defensor de la legalitat republicana, un element que mobilitzava la classe obrera i una formació netament antifeixista.
Combinant aquests elements, seu creixement durant la guerra va ser força notable: dels sis o set mil militants amb que comptava el juliol del 1936 en unificar-se va passar a tenir prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). Igualment, la UGT va experimentar un fort impuls dins del sindicalisme català, fet que va permetre aquest sindicat poder arribar a igualar-se per primera vegada amb la CNT. El seu portaveu era el diari Treball i el de les joventuts Juliol.
L’estratègia del PSUC durant la Guerra Civil va consistir en posar en primer pla la unió de les forces democràtiques per defensar la legalitat republicana i la Generalitat, però la seva tendència a convertir-se en força hegemònica en el camp polític i sindical va xocar frontalment amb els plantejaments de les altres formacions obreres. Així, en el camp del sindicalisme, el PSUC va enfrontar-se amb la CNT perquè aquesta desenvolupava un estil de milícies populars que es trobava fora de les regles d’un exèrcit regular. I en el camp polític va trobar-se amb l’oposició de l’esquerra comunista del POUM, pel qual la transformació social a través de l’èxit de la Revolució era un requisit previ indispensable per guanyar la guerra.
L’enfrontament entre les diferents forces de l’esquerra va acabar per desembocar en els enfrontaments dels Fets de Maig de 1937, el “pecat original” que dificultaria per molts anys les relacions entre les diferents formacions de l’esquerra catalana. El govern de la Generalitat, integrat fonamentalment per l’ERC i el PSUC, va enfrontar-se per les armes amb la CNT-FAI i el POUM als carrers de Barcelona fins a derrotar l’esquerra dissident de la política oficial. El combat va costar vides per ambdós bàndols i va comportar la repressió política dels derrotats amb l’assassinat d’Andre Nin com a fet més destacat. Els hereus del POUM i els socialistes catalans es tancarien des d’aquest moment, i durant molts anys, a qualsevol tipus de col·laboració amb un PSUC considerat culpable de l’enfrontament.
