Els Segadors és una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals documentades a través dels segles, la cançó va anar adquirint el seu caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença i el naixement del catalanisme en el segle XIX.
Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat en una primera versió literària per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i en la primera edició musical per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual, obra d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística.
Text literari recollit per Manuel Milà i Fontanals (1882):
Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist rica i plena.
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d’Olivar / sempre li burxa l’aurella:
“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.
Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.
I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.
El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.
A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se’n poden prendre”.
A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.
Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.
Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.
Primera edició musical per Francesc Alió (1892):
Himne nacional de Catalunya, obra d’Emili Guanyavents (1899):
Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
El 1937 el text de Guanyavents va figurar per primer cop com a “Himne nacional català” en el primer Cançoner Revolucionari Internacional publicat per la mateixa Generalitat republicana en el context de la Guerra Civil. Després que durant el franquisme fossin totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió de l’himne, a partir del 1976, la cançó va convertir-se de nou l’himne nacional català, tot i que no va ser fins el 1993 quan el Parlament de Catalunya va declarar-lo com a himne oficial.
