Si preguntéssim pel nom de la dona del rei francès Lluís XV (1710-1774) segurament la majoria hauria de pensar una bona estona abans d’encertar el nom d’una polonesa de cognom impronunciable: Maria Leszczynska (1703-1768), única esposa del monarca i amb la qual va tenir deu fills (entre ells el futur Lluís XVI). En canvi, possiblement, bona part dels lectors no dubtarien a l’hora d’assenyalar el nom de la seva amant més destacada: Madame de Pompadour (1721-1764). Una dona bellíssima i il·lustrada que va posar als seus peus la cort del Versalles del segle XVIII.
Jeanne-Antoinette Poisson, la marquesa de Pompadour, va ser només una de les moltes favorites que va tenir el Ben Amat Lluís XV, però ha passat a la història com la més destacada i influent del període. Es diu que va arribar a ser més estimada que la legítima esposa del rei i gràcies a la seva habilitat política va guanyar-se un lloc destacat en la història francesa, lloc més honorari i deutor de la rumorologia cortesana i popular que no pas real. Possiblement allò més destacat de la seva figura va ser el fet que per primera vegada una amant oficial d’un monarca francès no procedia de l’aristocràcia, sinó de la burgesia.
Famosa en el món il·lustrat del París del set-cents, va conèixer Lluís XV el 1745, precisament quan aquest estava de dol per la mort de la seva segona amant, la duquessa de Châteauroux. Va ser en un ball de màscares celebrat a Versalles en celebració del casament del fill del rei quan va produir-se l’acostament, i ràpidament va esdevenir una visitant habitual que es convertiria en amant del rei i s’instal·laria a Versalles amb només vint-i-quatre anys. Com que per poder ser presentada a la cort era necessari que s’ennoblís, Lluís XV va crear el el feu de Pompadour, un marquesat amb títol i escut d’armes per a la seva nova amant. Tanmateix, Jeanne-Antoinette estava casada amb un jove parisenc al qual abandonaria legalment per convertir-se en la favorita oficial del monarca.
Tot i els seus orígens plebeus i la necessitat de refinar els seus modals i el llenguatge, la Pompadour aviat dominaria les manifestacions típiques de l’etiqueta cortesana versallesca i entraria en un món d’aliances, conspiracions, política i frivolitats. Fins i tot, la marquesa va aconseguir el respecte de la dona del monarca, i alguns autors arriben a qualificar la seva relació d’amistat. En canvi, els fills de la reial parella sembla que no van veure-la mai amb bons ulls i l’anomenaven “notre maman putain”. Fet que tampoc sembla que afectés en excés la favorita reial.
Al contrari del que deia la creença popular estesa a la França de la Il·lustració, Jeanne-Antoinette no va tenir mai gaire influència política directa, però sí que va jugar un important paper en l’ombra. Això va comportar que li sorgissin molts enemics entre els cortesans del rei, els quals pensaven que era una desgràcia que el rei es comprometés d’aquesta manera amb una plebea. Però això no va suposar cap impediment perquè aviat els diplomàtics no concebessin possible la celebració d’un sopar a la cort sense la seva presència. Igualment, els polítics versallescs ja no veurien possible una reunió amb el rei sense el seu arbitratge des de l’ombra; ni els intel·lectuals il·lustrats una vetllada sense la seva conversa refinada.
També va destacar el seu suport al moviment il·lustrat. Així, havia conegut Voltaire abans d’arribar a la cort, i sembla que l’enciclopedista va aconsellar-la respecte del seu paper a palau. També va recolzar discretament el projecte de l’Encyclopédie de Denis Diderot. A la seva mort, Voltaire va escrure que: “Estic molt trist per la mort de Madame de Pompadour. Li estava endeutat i estic en dol per gratitud. Sembla absurd que mentre un vell escriptor, a penes capaç de caminar, encara està viu, una dona formosa, al bell cor d’una carrera esplèndida, mori a l’edat de quaranta anys”. Ja havia passat a la història eclipsant injustament la figura del seu amant. Va morir a temps de no veure com el món cortesà amb el que havia somiat des de la seva infantesa s’enfonsava camí de l’esclat de la Revolució.
